Dublinesos. James Joyce

I per concloure l’any 2021, els clubaires de La Crisàlide es van reunir el passat dia 15 de desembre per comentar tot un clàssic: Dublinesos, de l’escriptor James Joyce.

La tertúlia: 15 de desembre de 2021

En aquesta tercera sessió, l’última del 2021, les lectores i lectors del Club La Crisàlide ens reunim un cop més sota l’aranya de vidre de la Sala Noble de la Casa Olivella, a comentar un gran clàssic de la literatura universal, en aquest cas el volum de relats Dublinesos, de James Joyce, del qual es popularitzà sobretot l’últim conte, “Els morts”, del qual John Huston va rodar l’última de les seves pel·lícules (1987, amb la seva filla Anjelica Huston com a protagonista).

Per tal de fer el comentari, havíem assignat alguns contes a cada lector i lectora, però algunes lectores no han pogut venir  –Anna Maria Montané, per una malaurada caiguda que la té tancada a casa, i des d’aquí li desitgem molt que es recuperi!, i tampoc han pogut venir Maricarmen Vique ni Mercè Fernández. En César Verdejo ve a saludar-nos perquè té un altre compromís, i ens desitja bon Nadal.

Dublinesos, de l’escriptor James Joyce, a La Crisàlide

Comença el comentari la Teresa Rodríguez, a qui ha captivat la sensibilitat que es manifesta en aquests relats, concretament en l´’últim, “Els morts”, on es parla d’una bella cançó irlandesa que interpreta un tenor, d’Arcy, i que a la protagonista li porta el record d’un primer amor que va tenir i que cantava molt bé aquesta tonada. El xicot estava molt enamorat d’ella, però es va posar malalt. Quan va saber que ella se n’anava a un internat, un convent de Dublín, va restar sota la pluja, enfebrat, mirant-la als ulls, i d’aquell costipat se li va complicar la tisi, i en una setmana ja estava mort. Gabriel, el marit, quan sent aquesta història, descobreix que mai no ha estimat cap dona com aquell noi va estimar la seva, abans de casar-se, i es lamenta del poc que ha representat en la seva vida. És un conte emblemàtic de la literatura universal, que incideix en el moment de revelació vital que descobreix un significat ocult als ulls dels personatges: el moment de revelació o d’epifania, una de les claus de l’obra de Joyce.

Anna Rosa Ruiz, a qui havíem assignat el primer text,  Les germanes, comenta que li ha estat decebedor, ja que és un conte molt breu, més aviat un relat, on es fa un retrat d’un nen davant de la mort d’un capellà, el pare Flynn, del qual es murmura que no va tenir una conducta massa correcta, i se l’enterra amb un calze. La Neus Solé ho interpreta en clau de capellà abusador i corrupte, amb el simbolisme del calze. El següent conte, La trobada, conta com dos nois que fan campana a l’escola es troben amb un home gran, estrany, que al cap d’una estona d’estar amb ells se’n va a masturbar-se, i que després explica que és bo fuetejar els nens perquè siguin obedients. Els dos protagonistes surten corrents. Josep Maria Olivar ens parla del conte Dos galants, on dos troneres, Lenehan i Corley, fan una juguesca per veure qui entabana una pobra minyona. La minyona, després de la cita, entra a la casa i dona a en Lenehan una guinea d’or; malgrat que la interpretació és confusa, l’Anna Rosa ens recorda que a la guia de lectura, representa que la minyona ha robat per a ell.  Rosa Llop, pel que fa al conte Aràbia, té la sensació que el protagonista –un nen que viu amb els seus oncles, probablement orfe de pares- està molt sol, ja que el deixen anar de nit a una fira llunyana, a satisfer el caprici de buscar un objecte per a la noia de qui està enamorat, per primer cop a la vida. També fa patir veure com el seu oncle s’oblida per complet que ha promès tornar d’hora perquè ell pogués assistir a la fira, de manera que quan hi arriba tot està a punt de tancar, i és fred i decebedor.

Els clubaires comenten tot un clàssic de la literatura universal

Neus Solé ens comenta Eveline, la història d’una noia òrfena de mare i soltera, que cuida d’un pare maltractador i abusaire, fins que s’enamora d’un mariner que la convida a marxar amb ell a Buenos Aires i li facilita un passatge. Eveline arriba fins a la barrera d’embarcament, però decideix quedar-se, cenyida al seu destí. La Neus Solé comenta que ha estat llegint aquests contes amb intensitat, ha buscat informació, ha vist la pel·lícula i fins i tot n’ha parlat amb la seva filla, llicenciada en Filologia anglesa, que li ha comentat que allà és una obra d’estudi als instituts. L’Anna Rosa coincideix en aquesta sensació, que és una obra de qualitat però gens fàcil, de la qual costa d’obtenir un plaer lector; hi coincideixen la majoria de lectors i lectores del club, com també la Mary Carmen Paredes, la Dolors Nicolás, l’Eugènia Vilalta, la Teresa Vives, la Teresa Rodríguez, la Rosa Llop  i en Josep Maria Olivar. Ara bé, també reconeixen que els agrada haver fet l’esforç, tot i que segurament no repetiran i probablement no s’enfrontaran mai amb l’obra magna, l’Ulisses. La Neus i jo mateixa, esforçades joycianes, els recomanem de no tancar les portes a aquesta literatura feta per un autor que, en realitat, volia transmetre el que a ell li importava sense tenir en compte les circumstàncies socials ni els anhels particulars de lectors i lectores, i que va convertir la seva obra en un repte constant.

James Joyce, l’escriptor

La Teresa Vives ens parla de La dispesa, un bon relat sobre com una dona vídua d’un marit maltractador, una hostalera, se les enginya per trobar un marit per a la seva filla en un dels dispesers més dòcils, a fer que ella s’hi alliti i d’obligar-lo després a casar-s’hi. S’hi mostra la doble moral de la societat dublinesa, així com els problemes de l’alcoholisme i els maltractaments, sempre presents, juntament amb l’ombra d’una Església Catòlica els representants de la qual s’avenen a tot –com el reverend que casa els dos joves- per tal de salvar les aparences.

L’Eugènia Vilalta ens parla d’”Un cas dolorós”, un conte també molt dur i interessant, on un senyor solter, cínic i narcisista, accepta la companyia d’una dona casada però molt sola –el marit, mariner mercant, només apareix de tant en tant i no li fa gens de cas-, la qual se n’enamora. Quan ell se n’adona, talla tota la relació i ella, alcohòlica, acaba atropellada pel tren.

La Dolors Nicolás comenta que el recull li ha costat molt, no l’ha trobat gens fàcil ni agraït, ple de descripcions d’una societat trista i tancada.

Per acabar, Neus Solé ens cita una frase d’”Els morts”, que tanca la pel·lícula de Huston i també el nostre club, i que diu així: “Un a un tots ens anirem convertint en ombres. No seria millor morir així, al mig d’una gran passió?”.

Com que no podem fer pica-pica nadalenc, obsequio les clubaires i el clubaire amb un exemplar de la meva novel·la “No arriba la mort”, premi Bellvei Negre 2017, pregant que la mirin amb bons ulls perquè malauradament no pertany a la gran literatura universal, però és força entretinguda…i passa a Vilanova!

Maria Rosa Nogué.
La Crisàlide.