Dues visions, dues experiències sobre migració
En aquest article et volem parlar dels fills de migrants. Són dos autors diferents que expliquen la seva vivència, pel fet de ser fills de persones que han marxat d’un lloc per anar a un altre i residir-hi. Dues visions, dues experiències sobre migració.
Per mitjà dels seus llibres coneixeràs com va ser la seva infantesa i la seva joventut i les decisions que van prendre en aquells moments i que els han modelat fins ara.
El primer és Els invisibles de Joan-Lluís Lluís, autor nascut a la Catalunya Nord, fill de catalans del sud, escolaritzat en francès i defensor de la llengua catalana.
El segon, Si aquest carrer fos meu d’Stefanie Kremser, la mateixa autora presenta la seva vida a través de les vint-i-dues adreces on ha viscut. Des de la seva infantesa fins a l’adultesa.
El invisibles. Joan-Lluís Lluís
Llei de política lingüística a França
La llei de política lingüística francesa no reconeix els parlants d’altres llengües dins del seu territori. L’Estat francès és un dels estats de la Unió Europea amb més llengües dins el seu territori: basc, català, occità, cors, bretó…, i alhora és també un dels que més centralitza la seva llengua “principal”, el francès, únic idioma oficial dins les seves fronteres.
Els alumnes que reben classes en llengües diferents del francès dins el territori estatal no arriben a mig milió. Les xarxes d’ensenyament impulsades des d’entitats i associacions de defensa d’aquests idiomes són les que promouen i han creat escoles específiques, com pot ser la Bressola a la Catalunya del Nord. Les aportacions estatals per aquest tipus d’ensenyament, si bé existeixen, són una ínfima part en comparació al que l’estat francès dedica a l’ensenyament en francès. Tot el capital surt de les quotes privades que paguen els pares dels alumnes.
El llibre
A Els invisibles, l’autor inicia la narració a l’escola, quan tenia sis anys. Ja en aquells moments se n’adona que ell era ‘…un alumne de segona categoria. Era un fill d’immigrants, un fill d’immigrants pobres, un passafurtant. […] Em deia, en aquells anys, Jean-Louis, perquè l’estat civil francès hauria rebutjat qualsevol nom que no fos francès, i perquè als meus pares, delerosos de tenir fills integrats a França, no se’ls hauria acudit mai posar-me un nom català.’
Amb naturalitat, en Joan-Lluís Lluís explica la seva decisió d’aprendre i d’usar la llengua catalana en un entorn lingüístic completament hostil com és el francès. Però a mesura que passen els anys veu que ha d’escriure en català per defensar la seva llengua materna: el català. Com narra en el llibre, prendre la decisió no va ser senzill, ja que va perdre molts amics pel camí.
‘… com a fil conductor les dues llengües que han maldat dintre meu per fer-se un espai, convivint-hi o fent-s’hi la guerra. L’una, el català, des de la modèstia i la temptació de l’oblit; l’altra, el francès, des de l’arrogància i la voluntat d’ommnipotència.’
L’autor
En Joan-Lluís Lluís va guanyar l’any 2018 el premi Sant Jordi amb Jo soc aquell que va matar Franco. Té una llarga trajectòria com a novel·lista, però també ha conreat altres gèneres i registres. Ha traduït al català obres de Félix Fénéon, Joan Bodon i Boris Vian.
En conclusió, aquesta història autobiogràfica és una petita reflexió molt tendra sobre el fet de ser i no ser d’un país i com a la vida s’han de prendre decisions que poden sortir bé o no.
Per acabar, al Catàleg Aladí trobaràs alguns dels seus llibres i a l’eBiblio: El navegant, Jo soc aquell que va matar Franco, Les cròniques del déu coix.
Coberta: El navegant 
Coberta: Jo soc aquell que va matar Franco 
Coberta: Les cròniques del déu coix
Si aquest carrer fos meu. Stefanie Kremser
Stefanie Kremser va emigrar amb la seva família des d’Alemanya a Sao Paolo, al Brasil. Allí va descobrir com era la vida dels emigrants ‘Les meves amigues i amics eren com jo: nens amb un progenitor alemany com a mínim, […] Nosaltres, els fills dels immigrants “estables” , havíem crescut com a paulistes, nens de la ciutat, i alhora com a alemanys residents a l’estranger o mig alemanys o mig brasilers o el que cadascú sentís que era, perquè ens havien educat de maneres ben diferents: alguns estaven més integrats a la colònia alemanya i d’altres no tant; […]’.
El llibre
Stefanie Kremser ens apropa a les diverses problemàtiques lingüístiques i als contrastos entre les cultures, des de la infantesa, amb les tornades a Alemanya i les visites a la seva família boliviana, fins aterrar a Barcelona on viu actualment.
‘Amb el temps, el portuguès es va anar consolidant com la meva llengua de cultura, mentre que l’alemany -durant els anys que vaig viure al Brasil- era sobretot una llengua per comunicar-me amb la família. El meu bilingüisme estava tan arrelat com el del meu marit, […] Aviat vaig entendre l’esquizòfrenia lingüística que vivien els catalanoparlants i vaig començar a fer una hora setmanal de classes de conversa…’
El passeig per les vint-i-dues adreces on ha viscut l’autora és planer i dolç. Diferents adreces, diferents països amb la presentació de les diferències culturals, socials, polítiques… que han donat forma a la seva vida. Conclusió: l’anar i el venir pel riu de la vida, però no sempre agradablement.
L’autora
Stefanie Kremser, a part de dedicar-se a la literatura també és guionista. Nascuda a Alemanya, ha residit en diferents països, trajectòria vital que li ha permès conèixer de primera mà entorns multiculturals i multilingües.
Finalment dir que la lectura d’aquest llibre, doncs, permet reflexionar sobre la identitat d’un mateix quan no s’és de cap lloc concret ni definit, però s’és.
Altres títols que pots trobar al catàleg: El dia que vaig aprendre a volar, Der Tag, an dem ich fliegen lernte : roman, Carrer dels oblidats, Postal de Copacabana.
Coberta: El dia que vaig aprendre a volar 
Coberta: Der tag an dem ich fliegen 
Coberta: Carrer dels oblidats 
Coberta: Postal de Copacabana
En aquest cas et presentem dues visions, dues experiències sobre la migració, però com molt bé diu Kremser hi ha tantes experiències com persones hi ha a la terra.
Bona lectura!
