Colita perquè sí!
La Pedrera de Barcelona acull la primera gran retrospectiva dedicada a Colita (Isabel Steva Hernández, un dels referents de la fotografia catalana i espanyola contemporànies.
Sota el títol Colita, perquè sí!, l’exposició reuneix 107 fotografies i documentació gràfica diversa entre llibres, caràtules de discos, murals i cartells, que posen de manifest la versatilitat del seu treball a través d’una mirada carregada d’intel·ligència i d’humor i resumeix l’esperit d’una època.
Colita es va iniciar en la fotografia als anys 50 de la mà d’Oriol Maspons, Julio Ubiña i Xavier Miserachs, amb qui va començar a treballar com a ajudant el 1961, un any abans de fer els retrats dels personatges de la pel·lícula Los Tarantos, de Francesc Rovira Beleta, quan descobrir el flamenc retratant tant els gitanos del Somorrostro barceloní com a Carmen Amaya, un personatge fonamental en la seva obra.
I en això van arribar els seixanta, i amb ells la Gauche Divine… La marca la va patentar un irònic Joan de Sagarra i va començar a volar per un carrer Tuset rebatejat com Tuset Street.
Barcelona era una festa, i allà es trobava Colita per no perdre detall i fer la crònica gràfica d’aquell món intel·lectual, progressista i feminista barceloní, inmortalitzant, una mica més, a Gil de Biedma, Marsé, Barral, Castellet o l’editor d’Anagrama, Jorge Herralde.
Tots ells eren els amics. Més tard vindrien els encàrrecs i amb ells els retrats de Cela, García Márquez, Castellet i Gimferrer. Els reportatges en premsa i les fotografies cinematogràfiques.
Abans que la Gauche Divine es convertís en una memorable ressaca, Colita ja havia viatjat a Madrid carregada amb la seva càmera per retratar Antonio Gades i La Chunga i donar forma a 
Llums i ombres del flamenc de José María Caballero Bonald, un dels seus treballs més reconeguts. També havia tornat a Barcelona just a temps per assistir al naixement de la Nova Cançó.
Quatre dècades després, les seves portades per a Joan Manuel Serrat i Ovidi Montllor comparteixen protagonisme amb els seus retrats de Carmen Amaya, els seus reportatges gràfics sobre la mort de Franco o la denúncia del tracte que es donava als malalts mentals als hospitals psiquiàtrics.
En els últims anys del franquisme i primers de la Transició, Colita estava en la seva maduresa creativa i tocava tots els gèneres. La seva càmera va registrar els canvis polítics, manifestacions, actes electorals.
Va treballar per a la premsa progressista, capçaleres com Tele-eXprés, Interviú, Quaderns per al Diàleg o Boccaccio. Amb la democràcia, va centra el seu treball en el paisatge urbà de Barcelona i la seva àrea metropolitana.
“El que jo volia era anar a prendre copes a Boccaccio, passar els caps de setmana a la Costa Brava i divertir-me”, acostuma a dir Colita quan parla dels seus començaments com a fotògrafa. I, encara que no hi ha dubte que es va divertir, ho va fer emmarcant alguns dels moments més importants de la seva època.
Biblioteca Joan Oliva i Milà.
