Olèrdulae. Els contes del Penedès de mar a terra endins

“A tots les cultures humanes, cada cert temps ─cada dues o tres generacions─ algú té cura de traslladar a la contemporaneïtat, tots aquells relats, records i coneixements culturals, que s’aixopluguen sota la generosa denominació de costumari. Així ho fan, i ho han fet, totes les grans cultures que han existit, amb la oportuna intenció que els seus coetanis puguin comprendre-ho millor i poder seguir conservant-los com a propis i tradicionals; traslladant-los a una oralitat coincident, sense que això hagi de significar haver de transportar-los a un ambient matusserament present; traslladant-los a una sensibilitat coetània, tenint cura de no modificar barroerament les raons històriques, humanístiques, o ideològiques subjacents en el relat original. Bé, això és el què jo he intentat en aquest treball, portar les velles màximes aforístiques, proverbials, llegendistiques i rondallístiques del Penedès; relats i contes en definitiva, a la sensibilitat del nostre present. Espero haver-me’n sortit.”

Així presenta en Bienve Moya el seu últim llibre publicat per l’editorial El Cep i la Nansa, Olèrdulae. Els contes del Penedès de mar a terra endins.

Bienve Moya ens ofereix una galeria fantàstica d’aquells relats que esdevenen mítics sobre paratges i històries que tenen les seves arrels en l’oralitat. En aquest llibre, aquestes històries s’emmarquen en l’àmbit geogràfic que va de les ribes del Llobregat a les del Gaià, i el Penedès, l’Anoia i les Segarres com a marca septentrional. Un relats- contes en què Bienve Moya recrea, magistralment i amb voluntat literària, el que en podríem dir sons i rastres del territori: un imaginari que il·lustra els “llocs” amb més de 180 indrets, i noranta personatges. Una autèntic retaule mític d’aquestes contrades.

Al pròleg del llibre Albert Tubau, President de l’Institut d’Estudis Penedesencs ens explica que les terres penedesenques disposen d’un valuós relat llegendari que estudiosos com el Bienve han cuidat de cercar i recollir adequadament, seguint la tasca que en altres èpoques havien fet personatges de la talla de Víctor Balaguer, Teodor Creus i Corominas i altres prohoms.

En la presentació del llibre el dia 1 d’agost a La Sala, Sixte Moral glossa la figura de Bienve Moya com a mestre de la Cultura Popular, que durant molts anys era la parenta pobre de la Cultura i que amb el Bienve al capdavant i amb moltes més persones s’ha aconseguit que la Cultura Popular avui sigui un element més de la Cultura en majúscules i sense cap més qualificatiu.

Segons Sixte Moral, el Bienve a partir de la dècada dels setanta, pocs abans de la mort del dictador i encara després, va estar al capdavant d’un moviment que va treballar per fer possible la revifalla de la cultura popular. Com diem hi ha qui encapçala aquesta recuperació, entre ells i de manera destacada en Bienve, en fa teòrica i en fa pràctica durant uns quants anys, balla bastons, puja els castells, porta el drac, organitzant i inventant correfocs … però a més dóna continguts i l’adapta als nostres dies. Els “mestres” eren pocs perquè la cultura popular encara no tenia massa predicament i no si guanyaven masses diners encara.