La confessió de la lleona

“Déu, antigament, era dona. Abans d’exiliar-se lluny de la seva creació i quan encara no es deia Nungu, l’actual Senyor de l’Univers s’assemblava a totes les mares d’aquest món. En aquell temps, parlàvem la mateixa llengua dels mars, de la terra i dels cels. El meu avi diu que aquell regnat fa molt que es va morir. Però en algun lloc dins nostre hi queda el record d’aquella època llunyana. Sobreviuen il·lusions i certeses que, al nostre poble de Kulumani, passen de generació en generació. Tots sabem, per exemple, que el cel encara no està acabat. Són les dones qui, des de fa mil•lennis, van teixint aquest infinit vel. Quan els seus ventres s’arrodoneixen, el cel s’amplia un tros. Al revés, quan perden un fill, aquell fragment de firmament es torna a desfer.”

L’escriptor Mia Couto és un dels escriptors destacats en llengua portuguesa i l’autor moçambiquès més traduït. Avui us presentem la seva novel·la La confessió de la lleona, en una traducció de Pere Comellas Casanovas.

La confessió de la lleona és una història magnífica, on el seu poètic llenguatge està ple de metàfores de la vida que clamen a diferents conflictes que ha patit Moçambic.

Basada en una història real, i explicada des de dos punts de vista, el del diari de la Mariamar —que encarna el dolor i la vida unida a una cultura tradicional— i el del caçador, Arcàngel- amb tot un passat complicat – Es va teixint tota la narració.

L’Arcàngel acompanya l’escriptor, Gustavo Real, l’administrador del districte i la primera dama, a anar al poble de Kulumani per resoldre els atacs de lleones a la població. Però, un cop al poble, s’adona que no serà una cacera fàcil; les lleones s’enfronten a mites, llegendes, tradicions, desconfiances, l’ego de les autoritats i, a més, hi ha l’amor reprimit de la Mariamar cap al caçador.

La feminitat és l’ànima del llibre. Fantasia i realitat posen en relleu el paper de la dona. És des de l’inici del llibre que ja es comença a desenvolupar: “Déu, antigament, era dona…”. És des d’aquest moment que la dona segueix la trajectòria en caiguda lliure de la personalitat, l’ànima i l’existència d’elles, les dones, dins la societat.

La confessió de la lleona és un plor contingut, una lloança i una denúncia a tot el pes i vexacions que reben les dones.

La premissa del llibre és autobiogràfica: “Durant un temps vaig estar treballant en un petit poble en un lloc remot del nord de Moçambic -recorda-. Un dia em van cridar per dir-me que un home de l’empresa havia mort i quan anàvem cap allà em van fer saber que l’havia matat un lleó, i que segurament l’animal continuava a la regió. Quan vaig saber-ho, aquella nit em vaig tancar a la tenda per protegir-me i vaig començar a escriure La confessió de la lleona il·luminat per una llanterna. Em vaig adonar que l’única protecció que tenia llavors era l’escriptura. En el fons no estava tan lluny d’aquells pagesos que parlaven del lleó i el temien”.

Couto va néixer el 1955 a Beira, fill d’immigrants portuguesos. El Moçambic on va créixer encara era colònia portuguesa, però el país va aconseguir la independència el 1975 (l’autor va col·laborar en la secessió amb el Front d’Alliberament de Moçambic, el Frelimo). El 1977 va començar una cruenta guerra civil que va durar 15 anys, durant els quals Couto va treballar en mitjans de comunicació i es va llicenciar en biologia.
El seu debut en la novel·la, Tierra sonámbula (1992), abordava la guerra civil, i el ressò del conflicte armat arriba fins a la seva última ficció llarga, La confessió de la lleona, on un dels personatges arriba a dir: “Tots en vam tornar morts, de la guerra”.

A la Xarxa de biblioteques Municipals de la ciutat trobareu més obres de Mia Couto.