El senyal de la pèrdua. Escrits inèdits dels últims anys

“A l’atzar agraeixo tres dons: haver nascut dona, de classe baixa i nació oprimida. I el tèrbol atzur de ser tres voltes rebel”

Avui us presentem un llibre pòstum de la poeta catalana Maria-Mercè Marçal, El senyal de la pèrdua. Escrits inèdits dels últims anys.

El 1994, després de molts anys de conrear la poesia, Maria-Mercè Marçal va publicar la seva única novel·la, sobre una escriptora anglo-francesa de la ratlla del 1900: La passió segons Renée Vivien. Poc temps després, el 1996, quan li van detectar el càncer de què havia de morir al cap de dos anys, Marçal va començar un dietari que va anar escrivint, amb intermitències, fins poc abans del final. Es tracta d’un dietari centrat en l’experiència de la malaltia, escrit des d’una extrema lucidesa. Paral·lelament, l’autora va mantenir una correspondència intensa amb Jean-Paul Goujon, biògraf de Renée Vivien, en la qual va abocar molt bona part de les inquietuds que la definien com a persona i com a escriptora.

Aquest material, que constitueix el llegat inèdit dels últims anys de la més gran poeta de la llengua catalana, es recull en aquest volum imprescindible.

Al llibre hi ha una mica de tot: una mica de poesia de la Maria Mercè Marçal i, en menor mesura, del Pere Gimferrer; una mica d’assaig sobre creació literària; una mica més de reivindicació feminista; i, especialment, una gran dosi de reflexió sobre la vida i la mort.

L’obra es divideix en tres parts: el dietari que l’autora anava escrivint des del moment del diagnòstic del càncer fins a la mort, les cartes que li enviava a Jean-Paul Goujon (no hi ha incloses les respostes de l’autor) i l’apèndix, que és una entrevista feta per en Jordi Muñoz.

Maria Mercè Marçal i Serra (Ivars d’Urgell, 13 de novembre de 1952- Barcelona, 5 de juliol de 1998) va ser poeta, catedràtica de català, narradora i traductora i, per un temps, editora. En la seva trajectòria vital i literària sempre va assumir, de manera coherent, la famosa divisa amb la qual va encapçalar el seu primer llibre, Cau de Llunes (Premi Carles Riba 1976): “A l’atzar agraeixo tres dons: haver nascut dona, de classe baixa i nació oprimida. I el tèrbol atzar de ser tres voltes rebel”. La seva novel·la La passió segons Renée Vivien, va obtenir, entre d’altres guardons, el premi Carlemany 1994. Usà com a nom de ploma “Maria-Mercè Marçal”. Juntament amb Cau de llunes destaquen Bruixa de dol, Sal oberta, La germana, l’estrangera i Desglaç, tots ells títols essencials en la poesia contemporània.