Stockholm
Isabel Peña i Rodrigo Sorogoyen, co-guionistes de la pel·lícula Stockholm, ens expliquen que el primer que varen voler escriure era la història d’un segrest i poder introduir el patiment de la Síndrome d’Estocolm. Però els interessava donar-li una volta de rosca al to. Volien una història quotidiana, no una pel·lícula d’acció o policíaca.
Una vegada ancorat el paral·lelisme de la síndrome en la història, el varen anar deixant de costat per centrar-se en explicar com un joc de seducció, sense a priori importància, es convertia en un veritable malson.
Ambdós guionistes comentaven com seria una pel·lícula on cap a la meitat canviï completament, els personatges hagin canviat, la llum hagi canviat, l’espai hagi canviat, rodar de manera diferent les dues parts …
Volien escriure una pel·lícula fonamentalment psicològica. És a dir, una pel·lícula on l’espectador estigués obligat a pensar en el perquè de les actuacions dels personatges. I sobretot sentís la necessitat de posicionar. No a favor d’un o d’un altre, ja que no es tracta d’establir judicis, sinó a posicionar-se en algun punt d’una enorme línia amb multitud de possibilitats. L’interessant és que creien que qualsevol d’aquests punts és un lloc molt incòmode.
Stockholm és una pel·lícula provocadora i que no deixarà indiferent a ningú, i aquest és un dels aspectes més interessants: que agradi a l’espectador, que li atregui, que s’identifiqui, però que se senti incòmode amb certes opinions que tingui o que hagi tingut durant el film.
