Mor Santiago Carrillo

Aquest dimarts 18 de setembre ha mort l’ex-dirigent comunista Santiago Carrillo.

Durant el darrer any, la salut de Carrillo, de 97 anys, havia empitjorat notablement i va estar ingressat a l’hospital en vàries ocasions degut a diverses afeccions fruït de la seva avançada edat. Estava casat amb Carmen Menéndez i tenia tres fills: Santiago, Jorge i José.

Fill d’un militant del PSOE i d’UGT, Santiago José Carrillo Solares va néixer a Gijón, el 18 de gener de 1915, encara que aviat es va traslladar a Madrid amb la seva família. Militant de les Joventuts Socialistes des de 1928, després de la unificació d’aquesta organització amb les Joventuts Comunistes, l’abril de 1936, va ser elegit secretari general de la nova formació. El juliol de 1936 es va afiliar al Partit Comunista d’Espanya (PCE).

Malgrat la seva joventut, va tenir un paper destacat en la vida política de Madrid després de l’aixecament militar del 18 de juliol de 1936, a la vegada que escalava llocs al partit. Com a delegat d’Ordre Públic i membre de la Junta de Defensa de Madrid, des del 6 de novembre de 1936, el van responsabilitzar de la matança de militars sublevats a Paracuellos (Madrid) els dies 7 i 8 d’aquell mes, encara que Carrillo sempre va defensar que va ser obra de descontrolats.

El febrer de 1939 va travessar la frontera francesa i va començar un exili de 38 anys, que el va portar a la Unió Soviètica, EUA, Argentina, Mèxic i Algèria, fins que va fixar la seva residència a París. Considerat el delfí de Dolores Ibárruri, ‘La Pasionaria’, des de 1946, en el sisè congrés del PCE (1960) en què aquesta va ser elegida presidenta, Carrillo va ser elegit secretari general, càrrec que va ocupar fins al 1982.

Va ser partidari de la independència política respecte a l’URSS, postura que va reafirmar després de la invasió de Txecoslovàquia el 1968, i va defensar l’autonomia dels països europeus per buscar el seu propi camí cap al socialisme, que va desembocar en l’anomenat Eurocomunisme.

Carrillo tinguè un paper destacat a la Transició Espanyola. Fou diputat entre el 1977 i 1982, any que el PCE va sofrir una greu derrota a les eleccions generals. Aquell mateix any presentà la seva dimissió com a secretari general. Es desvinculà definitivament del partit l’any 1985.

Des d’aleshores, es va dedicar a escriure llibres i articles als mitjans de comunicació i a oferir conferències i participar en tertúlies radiofòniques.

Autor de nombrosos llibres, el 1993 va presentar les seves Memorias i deu anys després va publicar La memoria en recortes. El 2008 va publicar La crispación en España. De la Guerra Civil a nuestros días i Dolores Ibárruri. Pasionaria, una fuerza de la naturaleza. El 6 d’abril de 2010 va presentar Los viejos camaradas.

Va rebre nombrosos reconeixements per la seva actuació durant la transició. L’any 2005 va ser investit Doctor Honoris Causa per la Universitat Autònoma de Madrid i l’any 2008 li va ser concedida la Medalla al Mèrit del Treball.

Al primer pis de la Biblioteca podreu trobar una petita exposició amb alguns dels llibres escrits per Santiago Carrillo i sobre el partit comunista.

Us deixem amb el vídeo de l’entrevista que li va realitzar el periodista Jordi Évole el mes març de 2011.