‘El lèmur’ de Benjamin Black i ‘Els infinits’ de John Banville
El lèmur és una típica novel·la negra en la qual el seu cínic i idealista protagonista donat a desdejunar-se amb un Gin-tonic, el seu embolic extramarital i el seu vertigen existencial de rigor. Contractat per la impressionant xifra d’un milió de dòlars per escriure la biografia autoritzada del seu temible sogre, el periodista John Glass es veu implicat sense saber molt bé com en un inquietant assassinat. Encara que potser no sigui tan innocent com pretén. Al cap i a la fi, què es pot esperar quan un ha accedit a ser el cronista oficial d’un antic agent de la CIA i gran magnat de la comunicació? Diners i poder sempre han conformat un còctel explosiu, encara més, si, com és de rigor en tota novel·la negra que es faci valorar, s’afegeix a més una bona ració d’amors maleïts. El Lèmur va ser publicada originàriament en lliuraments pel diari The New York Times Magazine.
Els infinits és el retorn de John Banville a l’escriptura després del seu pas per la novel·la negra de la mà de Benjamin Black. És tracta d’un llibre que parla de la vida, més que no de la mort o l’infinit, i en paraules de l’escriptor irlandés, «el llenguatge és una manera d’expressar el món. L’art és una manera de fer-lo més accessible. I el que és important és el que pots construir amb ell».
Els infinits captura la intensitat, la màgia i l’encís d’un dia d’estiu amb una visió refrescant i profunda de les alegries i les desgràcies de la condició humana. Durant un llarg dia d’estiu, una família –dona, filla, fill i nora– es reuneix al voltant del que anomenen «l’habitació del cel», on el pare, un matemàtic que s’ha guanyat la vida estudiant l’infinit, jeu, aparentment insensible, a un pas de la mort. Dos convidats més, un d’esperat i l’altre no, arribaran en breu. I dos més, els déus grecs Hermes i Zeus, també estan presents. Incapaços de resistir-se a intervenir en la vida dels mortals, els déus els espien, els provoquen i els sedueixen.
John Banville (Wexford, Irlanda, 1945) ha treballat com a editor del The Irish Times i és habitual col·laborador del The New York Review of Books. El 1970 va publicar el seu primer llibre, Long Lankin, una selecció de contes a la qual van seguir les novel·les Nightspawn (1971) i Birchwood (1973). Després d’aquesta trilogia van aparèixer algunes biografies sobre científics: Copèrnic (1976), Kepler (1981), La carta de Newton (1982) i Mefisto (1986). Amb El llibre de les proves (1989) va ser finalista del Premi Booker. És autor també de Ghosts (1993), Athena (1995), L’intocable (1997), Eclipsi (2000), Imposturas (2002), Prague Pictures: Portrait of a City (2003) i El Mar, novel·la amb la qual va guanyar el Premi Booker en la seva edició de 2005 i l’Irish Book Awards a la millor novel·la de l’any.
Benjamin Black és el pseudònim d’un autor que hores d’ara ja us sonarà a tots: John Banville. Sota aquest nom ha escrit les obres El secret de Christine (2007), L’altre nom de Laura (2008) i la que ara ens ocupa, El lèmur (2009).
Podeu descarregar-vos la fitxa clicant en el següent enllaç: El lèmur & Els infinits
El Club de Lectura d’Adults de la Biblioteca Armand Cardona comentarem aquesta lectura el dissabte 26 de març a les 17.30h. Esteu convidats a participar-hi!
