L’art de portar gavardina, de Sergi Pàmies

El Club de Lectura d’Adults de la Biblioteca pel mes d’abril està preparant la lectura de la novel·la L’art de portar gavardina, de Sergi Pàmies, i es reunirà la tarda de l’últim dissabte del mes.

L’obra: L’art de portar gavardina
A partir de la seva observació juvenil que la seva mare s’enamorava d’actors i homes que portaven amb naturalitat i elegància una gavardina: Spencer Tracy, Jorge Semprun i els seu mateix marit, Gregorio López Raimundo, Pàmies agrupa en aquest recull, 13 relats que barregen anècdotes i sentiments de la biografia de l’autor i de la seva família, amb situacions absurdes i una observació alhora despietada i compassiva del desconcert de l’home del s. XXI.
Diuen que aquest és un llibre amb 13 contes especialment tristos que reflecteix el seu baròmetre vital. Tot i que ell declara que això és una “victòria de la ficció”, confessa que els seus últims cinc anys han estat “el moment de dues absències i mitja: la de la mort dels meus pares; la d’una llarga història d’amor que s’acaba i el distanciament natural amb els fills que s’han fet grans”. Tots els relats posen en evidència una gran capacitat d’observació que confirma aquest autor com un artesà amb un estil cada cop més depurat en què els detalls i les emocions tenen tot el protagonisme.
Sobre l’estil del recull, que es caracteritza per frases breus i sense punts i apart, diu el mateix autor: Volia aconseguir un efecte torrencial, una necessitat de contar turbulenta, però que fos comprensible. Sóc un lector mala persona i intento aplicar-ho com a escriptor: no vull generar problemes inútils al lector; la meva escriptura no és així pels temps moderns, no és una necessitat frívola; el meu model literari és densitat, concentració i brevetat; si això és el signe literari dels temps, hi estic casualment. Busco una llengua molt accessible, és fruit d’una preocupació infinita per no empobrir ni enriquir de manera anacrònica o excessiva l’idioma; trobes una llengua que s’apropi molt al que tu i els teus personatges sou. Per entendre’ns, model Josep Maria Espinàs o Quim Monzó… Escriure bé no és escriure complicat , sinó justament a l’inrevés”.
Com és habitual en els reculls anteriors del mateix autor, el llibre combina reflexió, malenconia, ironia, causticitat i lucidesa i troba en la fascinació per l’absurd i la capacitat de sorprendre el lector els antídots més eficaços per combatre els fracassos, les absències i altres desconcerts de l’edat adulta.

L’autor: Sergi Pàmies
Aquest narrador, articulista, traductor i comentarista de ràdio i TV neix a París el 26 de gener del 1960. És fill de l’escriptora Teresa Pàmies i del secretari general del PSUC Gregorio López Raimundo, activistes polítics exiliats a França durant la dictadura franquista.
Fins als 11 anys viu a Gennevilliers, a la perifèria parisenca: “Dels vuit als onze anys són els millors anys de la meva vida, i de molt. M’ho vaig passar molt bé. Vivíem en un barri pobre, teníem molt d’espai per jugar, no teníem tele, anava al cine quatre cops a la setmana, estudiava música al conservatori, jugava a futbol amb l’equip oficial del barri, feia moltes coses, i els meus pares, amb les seves activitats polítiques, ens portaven a mi i als meus germans, sempre amunt i avall, no ens deixaven mai amb ningú, viatjàvem… era collonut.” (Avui, 18 nov. 1990).
El juliol del 1971 la família es trasllada a Barcelona. El jove Sergi s’ha d’adaptar a la nova situació, i a l’escola, descobreix el català. En aquesta època la seva mare inicia la carrera literària amb la publicació de Testament a Praga (1971). Quan Pàmies torna de fer la mili treballa d’administratiu en una gestoria i més tard de comptable en una empresa de mobles. Aviat, però, comença a escriure contes, i el 1985 en porta uns quants a l’editor Jaume Vallcorba, de Quaderns Crema, que els publica sota el títol T’hauria de caure la cara de vergonya (1986). El 1987 publica el segon recull, titulat Infecció, i es preparen les traduccions castellana i francesa d’ambdós llibres.
Sobre els seus inicis i les influències que rep, Pàmies diu: “Això és molt curiós perquè quan vaig començar a escriure potser només havia llegit un parell de contes de Calders, gairebé res; de narrativa catalana, n’havia llegida molt poc. Jo vinc de la poesia, i d’autors que m’han influït hi ha Joan Vinyoli, i Salvat-Papasseit, que m’agradava perquè explicava històries als seus poemes. Vinyoli m’agradava per la llengua. […] D’influència de la narrativa catalana, en tinc poquíssima. En tinc de la poesia i de tot el que vaig llegir que sortia publicat en aquell moment –des dels setze anys fins als vint-i-cinc–, que vol dir: Cortázar, Delibes, Ribeiro, Truman Capote, tots els francesos, John Irving… És curiós com, quan vaig començar a publicar, em buscaven les influències aquí i les tenia a fora. Però les grans influències a l’hora d’explicar històries les tinc del cine i de la publicitat. M’han influït més pel·lícules i anuncis que un autor concret. Amb els llibres aprens a escriure, però a explicar històries, no.” (Serra d’Or, desembre del 1994).
Al mateix temps comença a col·laborar en diferents mitjans de comunicació, escrivint guions i intervenint a la ràdio i la TV. Amb Quim Monzó és autor de la ràdio-novel·la Sang bruta, emesa per Catalunya Ràdio l’any 1990. També escriu articles d’opinió i cròniques esportives i periodístiques a diaris i revistes, col·labora a la ràdio i a TV3. L’any 1990 apareix la seva primera novel·la, La primera pedra, que obté el premi Ícaro atorgat pel Diario 16. Continua amb aquest gènere amb la publicació de L’instint, obra guardonada, per votació dels lectors, amb el premi Prudenci Bertrana com la millor novel·la catalana de l’any. La traducció francesa, editada per Jacqueline Chambon, és finalista del premi Laure Bataillon del 1992, al millor llibre estranger. Sentimental (1996), introdueix amb més intensitat que no en els llibres anteriors reflexions sobre l’amistat, l’amor i la mort. Continua la seva producció literària amb la publicació, el 1997, d’un recull de relats titulat La gran novel·la sobre Barcelona, guardonat amb el premi de la Crítica Serra d’Or del 1998, seguit per L’últim llibre de Sergi Pàmies l’any 2000. Si menges una llimona sense fer ganyotes (2006), el seu llibre més guardonat, rep els premis Ciutat de Bar-celona de narrativa del 2006, Lletra d’Or del 2007 i Setenil al Millor Llibre de Relats Publicat a Espanya del 2007. Amb La bicicleta estàtica (2010), construeix ficcions a partir de materials autobiogràfics. Cançons d’amor i de pluja (2013) reuneix vint-i-sis contes que s’estructuren com un recital d’emocions i reflexions sobre la vulnerabilitat i els rituals més absurds de l’edat madura. L’any 2016 publica un curiós llibre d’acord amb una de les seves fílies més confessades: Confessions d’un culer defectuós.
Tota la seva obra ha estat traduïda al castellà i al francès, i també té obra traduïda a l’alemany, l’anglès, el búlgar, l’èuscar, el gallec, el grec, l’italià i l’ucraïnès. Paral·lelament cal destacar la seva tasca com a traductor, principal-ment del francès al català i al castellà. Tradueix obres d’autors contemporanis com Agota Kristof, Amélie Nothomb i Daniel Pennac, entre d’altres.