L’arquitecte de somnis, de Teresa Roig

Al número 92 del Passeig de Gràcia es troba un dels edificis més emblemàtics de Barcelona: la casa Milà, coneguda també com la Pedrera.

I al voltant d’aquest singular edifici Teresa Roig ha escrit L’arquitecte de somnis, on ens explica la veritable història de la seva construcció conjugant fets reals i novel·lats construint una trama apassionant al voltant de la Pedrera i el seu insigne artífex, l’inigualable Antoni Gaudí.

Teresa Roig (Igualada, 1975) col·labora des de jove en diverses publicacions i ha obtingut diversos premis literaris pels seus contes. Després de treballar en el sector audiovisual, actualment es dedica a escriure.

Té en el seu haver una col·lecció de títols de gran qualitat que s’endinsen en estils ben diferents demostrant així, que és una autora polivalent que tan escriu novel·la històrica, humorística o intimista amb igual destresa i bon fer.

Amb les seves novel·les històriques L’herència de Horst , Alisis 2007, Premi Setè Cel a la millor obra narrativa de l’any, i Pa amb xocolata (Alisis, 2008), ha demostrat la seva habilitat per entrellaçar suspens històric amb històries humanes i properes.

Però seria amb El primer dia de les nostres vides (Proa, 2010, Premi Roc Boronat), on va aprofundir en el retrat de la fràgil condició humana, que es consagraria com una nova veu del panorama literari en català.

El blog de Lola Pons va ser la seva primera incursió en el gènere de la comèdia. I ara amb L’arquitecte de somnis ens endinsa en l’apassionant història de la casa Milà.

Teresa Roig ha afirmat que la seva cinquena novel·la es tracta d’un llibre molt especial que “és el resultat d’un projecte de fa anys, quan vaig descobrir l’apassionant origen d’aquesta fantàstica obra. Escrivint-lo he conegut l’apassionant vida dels Milà i també la del primer marit d’ella, l’indiano multimilionari Josep Guardiola, a part, és clar, de l’univers creatiu i la vessant més humana i desconeguda del geni del modernisme”.

Al voltant d’aquest edifici hi orbiten sis personatges amb vides aparentment inconnexes, però amb més punts en comú del que sembla i tot en plena eufòria modernista. A través de la vida de l’arquitecte Antoni Gaudí anirem descobrint el destí que comparteixen i que no és altre que la creació de la Pedrera.

En aquestes pàgines l’autora demostra una minuciosa tasca de documentació dels personatges, les localitzacions o el moment històric en el qual es desenvolupen els fets d’aquesta novel·la, i alhora deixa volar la seva imaginació per compondre una narració fascinant que atrapa al lector i l’arrossega a un món de corbes i textures digne de l’univers gaudinià.

L’estructura en flashback mostra diferents moments de cabdal importància per a Gaudí, com ara la coneixença amb el qui seria el seu mecenes i gran amic al llarg de tota la vida, Eusebi Güell. Aprofita per relatar-nos la trajectòria vital i artística de l’arquitecte i ens endinsa en la moguda vida barcelonina de finals del segle XIX i principis del segle XX.

L’arquitecte de somnis és Una història d’amor i odi, amb falses aparences, mentides, erotisme, suor i llàgrimes. Moltes històries que conflueixen en una sola: la de la Pedrera.

En 1874, un jove Antoni Gaudí, estudiant d’arquitectura, inicia la seva col·laboració amb la Cooperativa Obrera Mataronense, primera fàbrica cooperativa d’Espanya. Allí coneix al que serà l’amor impossible de la seva vida, Pepeta Moreu, mestra de l’escola bressol de l’agrupació i professora de francès. Gaudí queda enlluernat per la personalitat de la lliurepensadora i revolucionària Pepeta. Però quan, després de mesos de dubtes, es decideix a demanar-li relacions, Pepeta ja estava compromesa amb el constructor Josep Caballol. Mai es refarà. Gaudí es refugia en la feina i pren la fe com a taula de salvació, sense imaginar fins a quin punt és determinant aquesta decisió per al seu futur i el de molts altres.

En 1890, l’indiano Josep Guardiola i Grau torna de les Amèriques amb molts diners després de fer fortuna conreant i exportant el millor cafè de tot Centreamèrica, i amb la seva filla Lola, que havia tingut amb una mulata. De visita a l’Aleixar, el seu poble natal, coneix Roser Segimon i Artells, una amiga de la seva filla de la qual s’enamora malgrat que és quaranta anys més jove. Es casaran l’estiu del 1891.

Les dues històries d’amor transcorren en paral·lel durant anys, fins que es creuen en el lloc i moment precisos i que transcendiran més enllà del temps i de l’espai.

El matrimoni de Josep Guardiola i Roser Segimon duraria poc, només deu anys, fins el 1901 que va morir el marit. Roser va anar a consolar-se de la seva viudetat al balneari francès de Vichy on va concidir amb Pere Milà i Camps un home de negocis, una mica snob i a qui li agradava destacar.

S’ha de tenir en compte que en aquella època, els balnearis eren centres d’animada activitat social i escenaris molt propicis perquè les vídues opulentes o els joves seductors trobessin alleujament a la seva soledat o un dot que resolgués la vida.

Després d’un festeig d’un parell d’anys Pere Milà i Roser Segimon es van casar l’any 1905. A Barcelona es va fer popular una frase que deia: No se sap si Pere Milà s’ha casat amb la vídua Guardiola o amb la “guardiola” de la vídua.

Pere Milà, atret pel renom del passeig de Gràcia, va decidir comprar el terreny i la casa que el fabricant Ferrer Vidal tenia en l’actual número 92 (aleshores n. 2). Era un terreny de més de 1000 metres quadrats que feia cantonada amb el carrer Provença.

Per altra banda, en una visita a la casa Batlló i havia quedat entusiasmat per la seva bellesa, així que va encarregar a Antoni Gaudí la realització d’un gran edifici d’habitatges en el seu nou terreny. El matrimoni s’instal·laria al principal i els quatre pisos superiors es destinarien a apartaments de lloguer. Roser Segimon, tot i no estar d’acord amb l’arquitectura de l’arquitecte va respectar la decisió del seu marit.

La Pedrera serà l’última gran obra civil de Gaudí, que projecta una fantàstica casa am formes ondulades i vives.

Per adaptar-se de manera flexible a les necessitats canviants d’un immoble amb molts inquilins, Antoni Gaudí va aplicar a l’obra revolucionàries tècniques constructives. Gràcies a l’ús d’una estructura de pilars i jàsseres combinada amb una façana autoportant, sense càrregues, va aconseguir a l’interior plantes on es poden enderrocar i redistribuir els murs a conveniència. Les úniques parets estructurals que hi ha són les de l’escala.

Aquest magistral ús de l’espai constitueix un clar antecedent de la planta lliure de l’arquitectura racionalista dels anys vint. A més, Gaudí va distribuir els pisos de manera funcional, al voltant de dos grans patis de llums que n’asseguren una bona il·luminació.

L’arquitecte sempre va dir que si algun dia l’edifici passava a ser un hotel no hi hauria cap problema perquè degut a la mancança de parets de càrrega es podria modificar la distribució dels pisos simplement canviant de lloc els envans o eliminat-los completament.

Al soterrani se situaven cotxeres i quadres per a cavalls, posteriorment transformades en garatge, a les quals s’accedia des d’un dels patis. També des d’allí partia l’escala que portava a l’habitatge principal ocupat inicialment pels seus propietaris.

Més enllà de les innovacions estructurals, allò que crida més l’atenció de la Casa Milà és la seva façana de sorprenents formes corbes que recorden els plecs d’una muntanya o un penya-segat.

El procés de construcció era tot un ritual; primer arribaven les pedres del Garraf o Vilafranca que es deixaven en un solar davant de l’obra i es tallaven segons la maqueta a escala que hi havia feta al soterrani. Aleshores es col·locaven en el seu lloc i allà es retocaven segons manava Gaudí.

De tot el tragí de pedres que envaeix el passeig de Gràcia durant mesos neix el sobrenom popular de la casa: la Pedrera.

L’atrevit aspecte exterior de l’obra va causar força polèmica en el moment de ser completada.

Tampoc van quedar exemptes de burla les originals reixes de ferro forjat que formen els balcons, com si fossin plantes que haguessin nascut espontàniament sobre l’abrupta superfície de pedra, obra de Josep M. Jujol, també arquitecte i íntim col·laborador de Gaudí.

Altres espais insòlits de La Pedrera són les golfes, amb arcs catenaris de totxo que recorden el costellam d’una balena, i, damunt d’aquestes, una fantàstica terrassa que oscil·la per diferents nivells i incorpora badalots, ventiladors i xemeneies que constitueixen autèntiques escultures orgàniques.

Antoni Gaudí va abandonar les obres de la Casa Milà el 1910, quan ja se n’havia completat la construcció bàsica, per desacords amb els seus promotors, que havien rebutjat la proposta de coronar l’edifici amb una immensa escultura de la Verge.

Pere Milà i Roser Segimon també posaven força objeccions a les idees de l’arquitecte per decorar l’interior, tot i que finalment van tirar endavant, realitzades en els anys següents per col·laboradors de Gaudí.

D’aquesta manera es van completar els singulars sostres de guix, les brillants pintures murals dels vestíbuls o el paviment hidràulic amb referències marines dissenyat pel mateix Gaudí.

Les contínues discrepàncies varen fer que Gaudí portés els Milà als tribunals per una discussió d’honoraris. El plet el va guanyar Gaudí, el 1916, donant les 105.000 pessetes que va guanyar a la beneficència per deixar clar que “l’importaven més els principis que els diners”.

Després de la mort d’Antoni Gaudí el 1926, Roser Segimon es va desfer de bona part dels mobles que havia dissenyat l’arquitecte i va fer tapar diversos elements decoratius originals, redecorant el seu habitatge en estil Lluís XVI.

En definitiva, L’arquitecte de somnis de Teresa Roig resulta un llibre molt adequat per a tots aquells lectors que vulguin conèixer el rerefons de la construcció de la casa Milà, l’evolució d’un Antoni Gaudí jove i ple de somnis en un home sorrut i ascètic, i també com vivia la burgesia barcelonina, formada pels indians que van fer fortuna a ultramar i que retornaven a casa on, per netejar la seva consciència, feien obres culturals i de caritat, i també formades per les velles famílies aristòcrates reconvertides en fortunes industrials tèxtils.