Dos amics de vint anys
És un llibre que cal llegir més d’un cop i amb profit i delectança: per ell mateix, pel pur plaer de llegir, però també pel que té de reflexió indirecta sobre la literatura catalana. Pere Gimferrer.
Aquesta brillant recreació literària a càrrec de Sebastià Alzamora ens apropa al voltant de l’amistat entre Bartomeu Rosselló-Pòrcel i Salvador Espriu que en els anys trenta va tenir una durada de prop de vuit anys i a on la causa del distanciament va ser la proclamació que en Tomeu havia fet del seu comunisme i, potser encara més, l’enamorament de tots dos per la mateixa noia, Mercè Muntanyola.
La història ens traça uns molt joves Espriu i Rosselló, l’amistat que els unia i també la desamistat dels últims temps, fruit de dos caràcters oposats i d’una certa rivalitat amorosa. Dos joves brillants, una amistat que semblava indestructible. Una mort primerenca. Salvador Espriu era burgès, introvertit, sarcàstic. Bartomeu Rosselló-Pòrcel, d’origen humil, era exaltat, un punt insolent.
Tots dos, oposats, van forjar una relació de converses inacabables i admiració des que es van creuar a l’any 1930 en els seus estudis universitaris. Però aquest resplendor contrasta amb el lent llanguir de la relació. A la desigual batalla per l’atenció de Muntanyola se li va sumar un distanciament ideològic. El punt de ruptura: novembre de 1933, a l’assemblea de l’Associació Professional d’Estudiants. Espriu, més allunyat de la política, i Roselló-Pòrcel, comunista que anirà radicalitzant acabarant enfrontant-se.
La nouvelle, com li agrada anomenar l’autor mallorquí, retrata el viatge de 1933 promogut per la República, en què naveguen a bord del creuer Ciutat de Cadis els dos amics amb intel·lectuals com Julián Marías i Guillem Díaz-Plaja i altres dues noies als quals els unia un adolescent flirteig: Amalia Tineo i Mercè Muntanyola.
Biblioteca Joan Oliva i Milà.
