L’última trobada

La novel·la L’última trobada quasi podria ser considerada un monòleg. Però un monòleg ric, intens, reflexiu, on Henrik, de classe noble, general ja retirat de l’exèrcit austro-hongarès, exposa amb tot luxe de detalls el trencament, en un dia remot de fa quaranta-un anys, de l’amistat amb Konrád a causa d’un fet que els marcarà per a la resta de les seves vides.

Les primeres pàgines d’aquesta història s’inicien amb l’arribada d’una carta al castell on viu Henrik. L’autor de la missiva és Konrád i a partir d’aquest moment el general començarà amb tots els preparatius per rebre l’antic amic, aquell que un dia va desaparèixer de la seva vida per no tornar-hi més fins ara, quaranta-un anys després. Recordarà com es van conèixer, la diferència dels seus orígens socials, com van compartir jocs d’infantesa, secrets d’adolescència, amors i caceres. I planant per damunt de tot aquest seguit de records hi haurà el motiu pel qual la relació es va trencar, inexorablement, d’un dia per l’altre. Henrik sempre ha intentat entendre el per què, sempre ha donat voltes a aquell fet que els va marcar tant i que els va separar, sempre s’ha plantejat què faria si Konrád tornés. I ara és arribat el moment.

La narració transcorre en el temps que ocupa una sola nit, des del sopar que comparteixen fins que es fa de dia, i he dit abans que la novel·la podria ser considerada un monòleg, però també els silencis tenen un pes específic important en aquesta trobada entre els dos antics amics. Perquè la seva és una trobada (o un duel) feta de paraules i silencis, d’acusacions vetllades, de sobreentesos, d’evasives…

Sándor Márai es recrea en totes aquestes reflexions sobre l’origen de les persones, l’amistat, l’amor, l’art, la fidelitat, el perdó, la venjança… I ho fa amb l’ofici que caracteritza tota la seva obra, mantenint el pols narratiu de la intriga malgrat que la novel·la gairebé no aporti acció externa: l’acció és el pensament del personatge principal.

DIGUES LA TEVA

• Un del temes que Sándor Márai tracta ben sovint en les seves obres és l’amor i, de retruc, l’especial psicologia de la dona. Però al costat d’aquest sentiment hi trobem l’amistat, ja que és una forma d’amor. Quina d’aquestes matèries consideres que és la que mou amb més força la història narrada a L’última trobada? L’amor, l’amistat, o la psicologia femenina?

• Un aspecte que cal remarcar en la novel·la és la llarga evocació del passat que s’hi fa, amb contínues anades i tornades del present al passat. Creus que aquest vaivé temporal pot dificultar la comprensió de la història que se’ns explica, o pel contrari penses que tècnicament és digna d’elogi?

• Un altre aspecte és la brevetat de l’espai temporal real dels esdeveniments, que tenen lloc gairebé només durant un sopar i una llarga conversa. Com valores el treball de Sándor Márai vers la tensió narrativa i la dosificació d’informació?

ALTRES DADES

• Sándor Márai a la Viquipèdia
• Ressenya de L’última trobada al bloc “Nosaltres llegim”
• Preparació de muntatge teatral sobre la novel·la: