CLFC Tant de gust… senyor Calders. M. Carme Bernal i Carme Rubio

En commemoració que fa vint-i-cinc anys de la mort de Pere Calders, li dediquem la primera sessió del club de lectura fàcil en català.

A Tant de gust… senyor Calders, les autores ens introdueixen en la vida de Calders, considerat un dels grans narradors catalans del segle XX. I per poder saber com escriu han triat quatre contes:

Les vocacions imparables. Uns pares es venen un fill per mig milió de pessetes per tal de comprar un piano. Els diners sóm més importants que els sentiments.
Des del cel cap avall. Un estel cau en un balcó i la propietària del balcó es pensa que és un objecte que l’ha llençat la veïna de dalt. No se n’adonen del què és…
Explorador celeste a la deriva. Conversa entre l’Ernest, un nen, i un cosmonauta, un pastor del pessebre.
Quieta nit. Es contraposen dues tradicions nadalenques: pare Noel/Arbre vs Reis i Pessebre.

I una petita mostra de contes extremadament curts!

DISCRECIÓ
Van convidar-lo a pensar
i digué que no volia donar molèsties,
que ja pensaria a casa.

NOTA BIOGRÀFICA
Em dic Pere i dos cognoms més.
Vaig néixer abans-d’ahir i ja som demà passat.
Ara només penso com passaré el cap de setmana.

I què podem dir d’aquest autor?

Va néixer a Barcelona el 1912 i ja de ben jove es va dedicar a l’escriptura i a l’activitat periodística fent col·laboracions en diaris i revistes. Després de la Guerra Civil es va exiliar a Mèxic d’on en va tornar l’any 1962. No va deixar mai d’escriure en català.
La seva escriptura presenta situacions quotidianes combinades amb la fantasia. Usa l’humor, la sàtira i la poesia. El seu estil és molt peculiar i personal, perquè no s’hi troba ni la grolleria, ni referències sexuals ni escatofíliques, ni cap burla sobre els defectes físics de ningú. La incongruència entre el llenguatge que s’utilitza i la situació del context és el que desperta la reacció del lector.

El primer arlequí és el primer recull de contes editat el 1936.
La glòria del doctor Larén, 1936
Gaeli i l’home Déu, 1938 (editada 1986)
Unitats de xoc, 1938

Raspall, el conte infantil més conegut, 1942

En Turc és el gos de la família, però s’ha menjat el barret del pare. La família decideix que el donaran a la dona del jardiner. El nen es queda trist i intenta trobar alguna altra cosa que l’alegri. I troba un raspall a les golfes… Què en farà? Això ho has de descobrir tu…

Cròniques de la veritat oculta, 1955 (1954, Premi Víctor Català)
Gent de l’alta vall, 1957
Ronda naval sota la boira, 1954/1955
L’ombra de l’atzavara, 1963 (Premi Sant Jordi)
Aquí descansa Nevares, 1967

1966 col·labora a les revistes: Serra d’Or, Cavall Fort i Tretzevents i als diaris: L’avui, la Vanguardia i el Periódico.

Tots els contes, 1968

Invasió subtil i altres contes, 1978, recull de contes més conegut

Et presentem el primer conte del recull, el qual duu el mateix títol ‘Invasió subtil’. És un resum de l’original.

A l’Hostal Punta Marina, de Tossa, vaig conèixer un japonès desconcertant.
No s’assemblava en cap aspecte a la idea que
jo tenia d’aquesta mena d’orientals.
A l’hora de sopar, va asseure’s a la meva taula.
Em va demanar permís.
El que em va cridar l’atenció és que no tenia els ulls oblics ni la pell groguenca.
Tirava a galtes rosades i a cabell rossenc.
Jo estava encuriosit per veure quins plats demanaria.
Em va sorprendre.
Va fer-se servir amanida, cap i pota, molls a la brasa i ametlles torrades.
Al final, cafè, una copa de conyac i una breva.
M’havia imaginat que el japonès menjaria amb una pulcritud exagerada,
irritant i tot, pinçant els aliments com si fossin peces de rellotgeria.
No fou així: l’home se servia del ganivet i la forquilla amb una gran desimboltura
i mastegava a boca plena sense complicacions estètiques.
Parlava el català com qualsevol de nosaltres. No tenia accent foraster.
Això no era estrany si es considera que aquesta gent és molt estudiosa i llesta.
Però a mi em feia sentir inferior, perquè no sé ni un borrall de japonès.
El toc estranger a l’entrevista, l’hi posava jo.
Ell estava fresc com una rosa.
Jo creia que era representant o venedor d’aparells fotogràfics,
o de transistors. Qui sap si perles cultivades…
“Venc sants d’Olot, jo”, digué.
“Encara hi ha mercat?”, vaig preguntar-li. I em va dir que sí.
Me’l vaig tornar a mirar i res delatava la seva prodecència japonesa:
ni la roba, ni la figura. Duia un escut del Club de Futbol Barcelona a la solapa.
Tot plegat era molt sospitós
i em va capficar.
Vaig contar-li l’aventura a la meva dona.
-I d’on ho has tret que és japonès? –em preguntà ella.
Vaig riure.
-Els conec d’una hora lluny… -vaig contestar-li.
-Què vols dir que n’has vistos gaires?
-No, però els clisso de seguida!
-T’ho ha dit, ell, que era japonès?
-Ni una sola vegda. Són astuts…
-T’ho ha dit algú?
-Ningú no m’ha dit res, ni falta que em fa. Tinc l’instint esmoladíssim!
Ens vam barallar.
Aquella nit vaig dormir poc i malament.
No em podia treure el japonès del cap.
Perquè mentre es presentin tal com són, amb la rialleta, les reverències
i aquella mirada a través, hi haurà manera de defensar-se’n.
Així ho espero!
Però si comencen a venir amb tanta de simulació
i d’aparat ful, donaran molta feina.

L’any 1978, el grup de teatre Dagoll Dagom interpreta ANTAVIANA, espectacle fantasiós i imaginatiu basat en quinze dels seus contes i amb música de Jaume Sisa.