Victus, de Sánchez Piñol

Vaig començar a escriure en català, però no funcionava. Vaig provar en castellà i ja no vaig poder parar. Sé que és un risc i que hi haurà molta gent que no ho entendrà. Per aquest motiu, estic preparat per rebre bufetades per tot això. Albert Sánchez Piñol.

L’autor de La pell freda retorna al castellà després de set anys, amb la seva ambiciosa nova novel·la històrica que ens apropa la recreació del setge de les tropes espanyoles de Felip V que va obligar a durar més d’un any a la resistència catalana a Barcelona durant la Guerra de Succesió. La narració ens explica la tragèdia del 1714 a través d’un jove barceloní anomenat Martí Zuviría i serà traduït a diverses llengües, de moment ja arribat a Rússia, els Països Baixos i Holanda, per conèixer la història a través d’un intens treball de documentació realitzat per l’autor sobre aquest conflicte que ha marcat la història de Catalunya.

Un any abans, 1713, la guerra arriba a Barcelona. Martí presencia com les classes populars empenyen el govern català a resistir l’avenç borbònic i a no rendir-se. Martí continua tan escèptic com sempre: ell coneix millor que ningú les conseqüències d’un setge tan gran. Fins que es posa a les ordres del general Villarroel, un castellà que s’ha fet càrrec de la defensa. En assabentar-se que ha estudiat amb Vauban, Villarroel fa que Martí treballi en les pobres defenses de la ciutat. Martí desenvolupa una relació d’amor odi amb Villarroel.

Quan comença el setge Martí és capturat pels borbònics. Captiu, es retroba amb el mariscal Berwick, que va conèixer a la batalla d’Almansa, abans d’arribar a Barcelona. Aquest li ofereix la possibilitat de dirigir les obres d’atac contra Barcelona. Martí ha d’escollir entre Villarroel i Berwick, la virtut sacrificada o la seda del poder.

Martí Zuviri és un català que en explica les seves memòries a través de Victus; aprenent avantatjat a França de les tècniques de Vauban, Zuviri estarà amb les tropes assetjadores i al final optarà pels resistents, que li acabaran descobrint allò que no li va consagrar a França: que la defensa perfecta no està en la tècnica, sinó en què es lliuren en cos i ànima a l’empara de la llibertat i de les seves creences. El rigor històric del llibre ja ha estat avalat per catedràtics d’història com Joan B. Culla i Joaquim Albareda.