Mari Pepa Colomer. Una vida de pel·lícula

Dir que una dona era aviadora als Estats Units o a la Gran Bretanya durant els anys 30 del segle XX no és dir qualsevol cosa. Doncs cal imaginar com seria de difícil ser aviadora a Espanya en aquesta època, on gairebé no hi havia avions ni per als homes.

Mari Pepa Colomer, filla d’un industrial tèxtil de Sabadell, amb només 17 anys d’edat va fer realitat el seu somni i es va convertir en la primera aviadora de Catalunya.

Nascuda a Barcelona el 31 de març de 1913, a la seva vida no hi falta el típic episodi de qualsevol aviador que es valori: segons la seva filla, Montserrat Carrera, Mari Pepa va realitzar el seu primer vol als set anys, sense motor i sense ales. Aparentment, va intentar volar amb un paraigua, saltant des d’un segon pis, i com a resultat es va trencar les dues cames.

La seva il·lusió per volar es va fer realitat el 1931, quan uns amics d’estiueig de Calafell, en lloc de portar-la a l’orxateria de costum, la van arrossegar amb ells a l’aeròdrom del Prat del Llobregat de Barcelona i va tenir l’oportunitat de pujar per primera vegada en una avioneta. Després d’aquesta experiència, va decidir que aprendria a volar.

Va trobar recolzament en el seu pare, Josep Colomer, que tenia un tarannà bohemi, tot el contrari de la mare, Encarnación Luque, era una dona difícil, aprensiva i rígida, obsessionada amb la higiene i les formes,

El cas és que un dia es van presentar davant de Josep Canudas, responsable del camp del Prat, filla i pare i aquest li va fer saber l’obsessió que tenia la filla per pilotar avions. La Mari Pepa va fer el curs, que valia un dineral, enganyant la mare, que es pensava que la nena anava a la Cultura General de la Dona, fins que es va trobar la foto de la filla a la primera pàgina de La Vanguardia el 22 de gener de 1931: la Mari Pepa havia aconseguit tres dies abans, amb 17 anyets encara, treure’s el títol de pilot; la primera a fer-ho. La maca i joveníssima aviadora es va convertir en una celebritat.

Després d’obtenir el seu permís per volar, va participar en diversos concursos aeronàutics i més tard va aconseguir el títol d’instructora de vol.

L’escriptora Betsabè García Àlvarez, en L’aventura de volar, Mari Pepa Colomer la primera aviadora catalana, ha biografiat la vida de la noia que pilotava avions, com la descriu en el seu llibre. Una vida llarga i emocionant, especialment en la primera part.

En temps de pau, gaudia de les festes, la fama i els homenatges, i passejava en avió el president Lluís Companys i les seves “amigues”. En començar la Guerra Civil, va col·laborar amb el bàndol republicà en operacions de propaganda. Des de la seva avioneta, va llançar milers de fullets de propaganda antifeixista sobre la ciutat de Barcelona. També va realitzar patrulles de vigilància costanera i participar en missions de rereguarda.

El mes d’octubre de 1936, es va crear l’Escola de Pilots Militars de la Generalitat de Catalunya, on, amb una altra jove aviadora, Dolors Vives, va exercir com a professora. Entre les seves tasques destacava la d’ensenyar els coneixements bàsics de vol a joves que més tard completaven la seva instrucció a l’Escola Militar de San Javier o a la Unió Soviètica.

El 1939, quan la Guerra estava a punt de finalitzar, va escapar a Tolosa amb la intenció de reunir-se amb el seu pare que llavors es trobava a Uruguai. No obstant això, va canviar els seus plans i va contreure matrimoni amb el seu ex professor de vol, el pilot Josep Maria Carreras i amb el seu marit va partir rumb a Anglaterra, on es va exiliar fins al final dels seus dies.

Va patir a Anglaterra la Segona Guerra Mundial i la seva crua postguerra, i es va haver de reinventar des de zero en un país que no era el seu. Però, per damunt de tot, es va divertir. Mari Pepa Colomer va convertir la seva vida en una aventura contínua. La pionera de l’aviació a Catalunya era una dona riallera, vital i pràctica que va brillar amb llum pròpia en un món d’homes. Una vida de pel·lícula.

El 25 de maig de 2004, va morir a Surrey als 91 anys d’edat, d’una aturada cardíaca. Després de la seva mort les seves cendres van ser traslladades al cementiri de Reus, Tarragona.