William Faulkner, un mestre excèntric

El 6 juliol de 1962 un atac de cor va fulminar a un dels millors escriptors de la literatura universal, William Faulkner, referent de la majoria dels grans autors del segle XX. I no s’ha trobat millor manera de celebrar aquest mig segle sense l’escriptor més emblemàtic del sud dels EUA que programant una sèrie de reedicions en paper i en digital. La reaparició de la seva novel·la La mansió amb nova traducció i, sobretot, la publicació del llibre Cartas escogidas, amb més de cinquanta missives inèdites fins ara en castellà, i d’altres nou títols que estan pujats a la xarxa en format e-book.

Faulkner és considerat per la crítica, com l’únic modernista americà de la dècada de 1930. La seva obra, que manté una vitalitat impecable, en principi és essencial per l’ús de tècniques literàries innovadores, com el monòleg interior, la inclusió de múltiples narradors o punts de vista, i els salts de temps dins de la narració.

Un escriptor que ha estat de vital importància i mestre per a altres grans com Borges i Onetti, per a qui Faulkner era un dels més grans artistes del segle. Per Gabriel García Márquez, el llibre El llogarret és la millor novel·la sud-americana mai explicada; Coetzee va definir-lo com el més radical innovador dels annals de la ficció nord-americana, i Carlos Fuentes, que unia Faulkner amb Cervantes, deia que ambdós il·lustren el nostre esperit en convertir els mons ocults en mons alliberats. Faulkner, mitjançant la consciència tràgica i el dolor, i Cervantes, mitjançant la comèdia i la idea que l’home prevaldrà. També el premi Nobel Mario Vargas Llosa sosté que sense Faulkner no hi hauria hagut novel·la moderna a Amèrica Llatina, i Javier Marías, Antonio Muñoz Molina, Alberto Moravia, Flannery O’Connor, Michel Ondaajte o Alejandro Gándara, entre d’altres, veuen l’empremta del creador en tota la literatura universal contemporània.

William Faulknerva néixer a New Albany, encara que es va criar en les rodalies d’Oxford (Mississipí), on es va traslladar la família en 1902. Mai es va preocupar molt pels seus estudis, i en realitat mai va acabar l’ensenyament secundari. Fins i tot a la feina, com passava més temps llegint i xafardejant amb els seus amics que dedicat al seu treball, va perdre el seu lloc d’administrador de correus de la comunitat.

La gent d’Oxford tenien a Faulkner per un un tipus amb escassos estudis, professió desconeguda i un curiós aire de superioritat. Però des del premi Nobel, que li van atorgar el 1949, i encara més des de la seva mort, el consideren el fill predilecte d’aquesta localitat.

Dels seus inicis com a escriptor, explica el mateix Faulkner: “Jo vivia a Nova Orleans, treballant en el que fos necessari per guanyar una mica de diners de tant en tant. Vaig conèixer Sherwood Anderson. A les tardes solíem caminar per la ciutat i parlar amb la gent. A la nit tornàvem a reunir-nos i ens preníem una o dues ampolles mentre ell parlava i jo escoltava. Abans del migdia mai el veia. Ell estava tancat, escrivint. L’endemà tornàvem a fer el mateix. Jo vaig decidir que si aquesta era la vida d’un escriptor, llavors això era el que m’agradava i em vaig posar a escriure el meu primer llibre”.

A partir d’aquest moment, tota una vida bolcada en la poesia, el relat, les novel·les, l’assaig i l’article, però sense oblidar la beguda, una altra de les seves passions: “La meva pròpia experiència m’ha ensenyat que les eines que necessito per al meu ofici són paper, tabac, menjar i una mica de whisky“.

Va ser un escriptor diferent a tots, potser excèntric, com es desprén d’algunes de les seves afirmacions: “L’única responsabilitat d’un escriptor és amb el seu art”. Aquesta és una sentència que l’autor va complir a cabalidad i potser per això va odiar les entrevistes per la intromissió dels periodistes en la seva vida.

Per a Faulkner, l’autor és irrellevant: “Si jo no hagués existit, una altra persona hauria escrit la meva obra. La prova d’això és que hi ha uns tres-cents candidats a l’autoria de Shakespeare. Però el que importa d’Hamlet no és qui ho va escriure, sinó el fet que algú ho fes. L’artista no té importància”.

A la pregunta sobre la fórmula per ser un bo novel·lista, va respondre: “Un 99% per cent de talent, un 99% de disciplina, un 99% de treball. Mai ha de sentir-se satisfet amb el que fa. Mai ho farà tan bé com pot fer-ho”.

Era una persona molt reservada. “La meva ambició com a persona reservada que sóc, és que m’esborrin de la història sense deixar rastre, sense més restes que els llibres publicats”, va escriure aquest escriptor, que volia que el seu epitafi digués: Va compondre llibres i va morir.

William Faulkner a la Biblioteca