La conquesta de l’Orinoco d’Eugeni Casanova

El periodista Eugeni Casanova acaba de publicar La conquesta de l’Orinoco. Fèlix Cardona i l’exploració catalana de Veneçuela, que recupera la figura del gran explorador català.

A partir del diaris inèdits de l’explorador de Malgrat de Mar, Fèlix Cardona (1903-1982), i del barceloní Joan Mundó (1877-1929), el llibre revela dades desconegudes de l’exploració catalana de l’Alt Orinoco.

Eugeni Casanova, nascut a Lleida el 1958, és llicenciat en Filosofia i en Ciències de la Informació. Ha exercit el periodisme en premsa, ràdio, televisió i Internet, i durant dues dècades ha viatjat per tot el món per narrar-ne l’actualitat. Actualment és professor de Comunicació a les universitats de Lleida i Politècnica de Catalunya.

A La conquesta de l’Orinoco, Casanova reconstrueix les expedicions més importants dels aventurers Fèlix Cardona i Joan Mundó, des de 1927 a 1951, i la història de l’aviador nord-americà Jimmie Angel, a qui Cardona va ensenyar la gran cascada deu anys després d’haver-la trobat ell i a la qual l’aviador ianqui va acabar donant nom, entre altres coses perquè, com reconeix Casanova, “és immillorable, té un regust poètic i recorda el salt de l’àngel de la natació olímpica”.

Podríem considerar a Félix Cardona Puig com l’explorador més important de la Guaiana veneçolana de tots els temps. Va néixer a Malgrat el 1903. El 1922 va concloure estudis a l’Escola Nàutica de Barcelona i aquest mateix any va començar un viatge al voltant del món en un vaixell de vela i vapor per graduar-se com a capità.

Durant aquell viatge, algú li va explicar que a Veneçuela els rius baixaven plens d’or i de diamants, i el jove marí, que portava l’aventura a la sang, li va faltar temps per desembarcar al país sud-americà.

Des del mateix moment de la seva arribada, Cardona, a qui aviat van anomenar El Capità, va començar a realitzar expedicions per les selves guaianeses, en companyia del seu amic Joan Mundó Freixas, representant comercial a Veneçuela de la companyia tèxtil de la família Cardona i que tenia anys de coneixença d’aquesta àmplia regió de Veneçuela.

Tots dos van remuntar en fràgils curiaras (canoes indígenes) el riu Caroní, on al primer ràpid es perdia tot contacte amb la civilització europea i començava un univers indòmit ancorat en el paleolític habitat únicament per indígenes. El fill de Mundó moriria en un d’aquests ràpids.

Els primers mapes que hi ha del riu Caroní, afluent de l’Orinoco, els va realitzar Cardona amb un sextant i una brúixola, calculant la distància amb les estrelles i el mar. Mai van trobar or ni diamants, però Cardona es va enamorar de la selva i ja mai va voler sortir-ne.

L’impacte que la Guaiana veneçolana va causar a Cardona va marcar tota la seva vida posterior: va passar bona part de la seva vida al sud del país, caminant, convivint amb els indígenes i aprenent les seves llengües, buscant diamants per “finançar” la seva manera de vida, col·laborant amb el govern veneçolà en la fixació de les fronteres i realitzant moltes altres activitats.

Al maig del mateix any 1927 Cardona Puig i Mundó Freixas van albirar al massís del Auyantepuy, de 2.460 metres d’alçada, el gran salt d’aigua que més tard es coneixeria com salt Angel. Aquest salt, conegut en llengua pemón com Churún Meru i amb una altura de gairebé un quilòmetre, constitueix el de major desnivell a escala mundial.

Curiosament, sembla que el veritable nom del salt no és Churun Meru, sinó Kerepacupai-Meru, que encara fan servir els indígenes a la caiguda d’aigua més alta del món. Encara que existeixen altres versions, aquesta és la més acceptada.

Mundó, tot s’ha de dir, era poc conegut perquè, segurament per un pecat de vanitat, quan en els anys trenta va explicar les seves gestes, Cardona havia transformat al seu company mort en un explorador anglès.

Félix Cardona es va casar amb l’alemanya Carlota Johnson, i el 11 d’agost de 1933 va venir al món Félix, el primogènit d’una família que arribaria a tenir sis fills. El naixement va ser a Malgrat, ja que Cardona desconfiava de les condicions sanitàries de Veneçuela. El pare, però, només pensava en les extenses regions selvàtiques del país sud-americà.

El 1937 va realitzar la primera foto del gran salt, des de l’avioneta del nord-americà Jimmy Angel. Mesos més tard el pilot, convençut que al cim hi trobaria or, va insistir en aterra-hi. Cardona va intentar disuadir-lo però Jimmy Angel i els seus acompanyants van dur a terme el seu propòsit.

L’avioneta, però, es va estabellar a terra amb la sort que no hi va haver víctimes, sent el propi Cardona el que va organitzar i va ajudar en el rescat. Les notícies de l’accident van motivar que el gran salt fos batejat com salt Ángel, i així se li coneix des de llavors.

Cardona va realitzar estudis sobre els indígenes de la regió, amb els quals convivia durant les seves exploracions i estudiava la seva llengua aconseguint comunicar-se directament amb ells. Des d’abril de 1938 a desembre de 1939, va participar en la localització del riu Sentireu (a l’oest de Veneçuela), a la regió fronterera amb Colòmbia.

Va dedicar molts anys de la seva vida a l’exploració dels vasts territoris del sud de Veneçuela, elaborant la cartografia d’aquesta regió, necessària per al desenvolupament de l’electrificació del riu Caroní, per a les empreses de mineria, per a l’explotació del ferro, per a la definició de la frontera amb el Brasil i per al desenvolupament de Guaiana.

El 1946 va ser designat Explorador Botànic de la Direcció de Fronteres del Ministeri de Relacions Interiors, com recol·lector de plantes per a l’Herbari Nacional. Va ser guia, col·lector, botànic i cartògraf de l’expedició oficial que va comandar Franz Rísquez Iribarren el 1950, precisant les fonts del riu Orinoco.

Més de dues dotzenes d’espècies vegetals i animals porten ara el nom de Cardona. Va descobrir i cartografiar més de 30 rius, com el Carrao, el Antabare, Carapo, Urimán, Tirica, Icabarú, Padamo, etc. i va rectificar la cartografia de molts altres com són l’Alt Caroní, el Paragua, el Cuyuní, Caura, Merevari, Erebato, Alt Orinoco, Siapa, Casiquiare, Riu Negre, Sarare, Nul i Sentireu.

La conquesta de l’Orinoco reflexa unes vides apassionants amb moments que es llegeixen com una novel·la: els llançaments hostils de fletxes, la mort del fill de Mundó devorat per piranyes, les desercions dels portadors, la fam, les malalties, les adopcions de fills… La inserció de fragments dels diaris aporta vivesa, com quan Mundó compara el sabor dels cucs que es veuen obligats a menjar amb el de “les salsitxes vieneses trufades”.

Biblioteca Joan Oliva i Milà.