Antoni Tàpies
El pintor, escultor i teòric de l’art Antoni Tàpies, considerat un dels artistes més destacats del segle XX, ha mort a Barcelona als 88 anys. Tàpies feia temps que es trobava en un delicat estat de salut.
Antoni Tàpies, un dels màxims exponents a nivell mundial de l’informalisme va néixer a Barcelona el 1923, en una família burgesa, culta i catalanista, immersa des de mitjan segle XIX en una tradició editorial i llibretera que ben aviat desperta en l’artista un amor pels llibres, la lectura i l’art. Durant una convalescència per una malaltia pulmonar va començar el dibuix i la pintura i va acabar deixant els seus estudis de Dret per dedicar-se plenament a la seva passió.
De formació autodidacta, Tàpies va aconseguir crear un estil propi dins del moviment avantguardista del segle XX, en què es combinava la tradició i la innovació dins amb un estil abstracte i ple de simbolisme. Tàpies va voler destacar el marcat sentit espiritual a la seva obra, on el suport material guanyava rellevància per significar una profunda anàlisi de la condició humana.
L’obra d’Antoni Tàpies ha estat sempre permeable als esdeveniments polítics i socials del moment. Partícip d’una sensibilitat generalitzada que va afectar els artistes d’ambdues bandes de l’Atlàntic, arran de la II Guerra Mundial , Tàpies va expressar molt aviat un interès per la matèria, la terra, la pols, els àtoms i les partícules, cosa que es plasma formalment en l’ús de materials aliens a l’expressió plàstica academicista i en l’experimentació de noves tècniques de dibuix, litografia i collage sobre nous suports plàstics, i de l’escultura en ciment, bronze o ceràmica.
A finals dels anys seixanta i principis dels setanta, el seu compromís polític contra la dictadura s’intensifica, i les obres d’aquest període tenen un marcat caràcter de denúncia i protesta. Coincidint amb l’eclosió de l’arte povera a Europa i el postminimalisme als Estats Units, Tàpies accentua el seu treball amb objectes habituals i quotidians, no mostrant-los tal com són, sinó imprimint el seu segell i incorporant al seu llenguatge.
A principis dels vuitanta, un cop restaurat l’Estat de dret a Espanya, l’interès de Tàpies per la tela com a suport adquireix una força renovada. Durant aquests anys, realitza obres amb goma-escuma 
o amb la tècnica de l’aerosol, utilitza vernissos i crea objectes i escultures de terra xamotada o de bronze, i es manté molt actiu en el camp de l’obra gràfica. D’altra banda, al final de la dècada, sembla reforçar-se l’interès de Tàpies per la cultura oriental, una preocupació que ja s’havia anat gestant en els anys de la postguerra i que es converteix cada vegada més en una influència filosòfica fonamental en la seva obra, per la seva èmfasi en el material, per la identitat entre home i natura i per la negació del dualisme de la nostra societat. Igualment, Tàpies se sent atret per una nova generació de científics, capaços de donar suport a una visió de l’univers que entén la matèria com un tot, en un canvi i formació constants.
El pas del temps, que ha estat una constant en l’obra de Tàpies, adquireix ara nous matisos en viure com una experiència personal que comporta un millor autoconeixement i una comprensió més clara del món que l’envolta. Les obres dels últims anys constitueixen essencialment una reflexió sobre el dolor físic i espiritual, entès com a part integrant de la vida. Influït pel pensament budista, Tàpies considerava que un major coneixement del dolor permet endolcir els seus efectes, i d’aquesta manera, millorar la qualitat de vida.
De la seva obra principal destaquen Gran pintura gris (1955), Ovalo blanc (1957), Porta gris (1958), Quadres grisos sobre marró (1959), Forma triangular sobre gris (1961), Gran ics (1962), Relleu ocre i rosa (1965), Incrustació i xifres (1974), Petjada de cadira (1980), Díptic de campanya (1991), Inspiració (1991), les xilografies Nocturn i Gest (1995), Rinzen (1998) i el cartell del centenari del Futbol Club Barcelona (1999). També ha realitzat nombroses peces de ceràmiques, tapissos i escultures, un mosaic per a la plaça de Sant Boi de Llobregat, les escultures públiques Homenatge a Picasso (1990) i Núvol i cadira (1990), ambdues instal·lades a Barcelona, i el seu polèmic 
Mitjó (1992) de 18 metres de llarg.
Paral·lelament a la producció pictòrica i objectual, Tàpies va anar desenvolupant des de 1947 una intensa activitat en el camp de l’obra gràfica. També va desenvolupar una tasca d’assagista, algunes traduïdes a diferents idiomes: La pràctica de l’art (1971), L’art contra l’estètica (1977), Memòria personal (1983), La realitat com a art. Per un art modern i progressista (1989), L’art i els seus llocs (1999) i Valor de l’art (2001). L’obra de l’artista català gaudeix d’un centre d’estudi i conservació a la Fundació Antoni Tàpies de Barcelona.
Biblioteca Joan Oliva i Milà.
