Jane Eyre, Charlotte Brontë

LA TERTÚLIA
Dimecres 8 de març

Aquesta sessió hauria omplert de goig, sens dubte, Charlotte Brontë, l’autora de Jane Eyre: és extraordinària la popularitat i la vigència d’aquesta novel·la que la majoria de clubaires ja han llegit, algunes dues i tres vegades, que també han vist en pel·lícula i que tenen previst d’anar a veure al Teatre Lliure, on ja s’han esgotat les entrades.

Comença el comentari la Marta Gómez, que en destaca l’actualitat en el tema de la igualtat de la dona, així com la capacitat de descriure.

La Carolina Orriols en valora el llenguatge, excel·lent, molt ric (obra també de la traductora, M. Dolors Ventós), les referències de la trama al passat anglès colonial (Jamaica) i l’empatia que suscita la protagonista, en contrast amb els personatges despòtics, com John, que vol ser missioner.

L’Enriqueta Olivar, que demanà un exemplar amb lletra més gran, trobà que la traducció de Jordi Arbonès no tenia la mateixa gràcia que la de M.Dolors Ventós. Destaca la personalitat de Jane Eyre, una dona lliure, independent, inconformista, i cita un passatge en concret on es queixa que els homes, “els nostres germans de vida”, se’n riuen de les dones que volen fer el mateix que ells: sortir de casa, aprendre…També parla de la mort de Helen Burns, que la va fer emocionar.

Mª José Fonollosa l’ha trobada una obra molt interessant: els personatges, les descripcions de les cases, el paisatge…També en destaca els diàlegs, d’una gran naturalitat. Troba, però, que Jane Eyre hauria pogut tenir un destí millor que el sr. Rochester, un home més gran que ella, antipàtic i, ara, cec i tolit. La majoria de lectores, però, troba que justament perquè n’està enamorada no el pot deixar, ara que la necessita.

L’Anna Mª Montané el troba un llibre molt humà, que destaca els sentiments, els valors i l’amistat. Destaca també el recurs d’adreçar-se a un “tu, lector”, que tot d’una t’apropa a la història. Considera que és un llibre que trenca motllos, i que té moments molt emocionants, com el cant a la fe i les descripcions poètiques.

La Carme Lavall explica que va llegir aquest llibre als 15-16 anys, i que en recordava sobre tot la història d’amor i el patiment a l’internat. Ara, però, n’ha valorat també el retrat d’una dona independent, que sap fugir fins i tot del destí còmode que li oferia el sr. Rochester, perquè ella en el fons sap que no estava bé fer veure que es casava amb un home ja casat. Jane Eyre dóna amor a tothom: a la seva amiga malalta, Helen Burns, que conforta quan està a punt de morir-se; a la sra. Fairfanks, a la nena Adèle i també al sr. Rochester, fins i tot quan perd la vista i un braç.

M Teresa Ventosa troba que potser el final de Jane Eyre és massa llarg i dramàtic, sobre tot l’episodi en què Jane es refugia a casa d’en John, el futur missioner. Li agrada l’episodi de la dona boja, que crea intriga, i també el moment en què el sr. Rochester es disfressa de bruixa per endevinar els sentiments de Jane.

Mercè Porta explica que Jane Eyre és una de les seves obres de referència. L’ha llegida vàries vegades, l’ha vista per televisió i està a punt d’anar-la a veure al teatre. Li agrada molt aquesta història sobre com una dona òrfena, pobra i insubmissa pot sobrevire i reeixir en l’Anglaterra victoriana, gràcies a la formació, la fe en si mateixa i la fidelitat als valors. Remarca els contrastos entre Jane, fràgil i petita, i Edward Rochester, abrupte i desagradable, però molt sensible; la serenor de Jane i la impulsivitat d’Edward. Destaca la capacitat de descriure els paisatges sota el fred i la pluja, la influència en els personatges segons l’hora del dia, i en general la resumeix com una novel·la feminista, trencadora, plena de crítica social, encara que tingui deixos de novel·la romàntica i fins i tot gòtica.

Evelia Casado troba que aquesta novel·la reflecteix molt bé l’època, i en fa una anàlisi molt completa, des dels contrastos entre l’adolescència de Jane Eyre i els seus cosins de part de pare, a la casa on l’acullen (problemàtiques de Georgia i John, tots dos mimats), fins a l’orfenat on va a parar, com qui diu, “del foc a les brases”, encara que troba una professora que la comprèn i l’ajuda, Mrs. Temple. Destaca també la hipocresia que exhibeixen personatges com el director de l’orfenat de Lowood, el sr. Brocklehurst, que no torna a acostar-s’hi des que s’inicia l’epidèmia de tifus que acaba amb la meitat de les alumnes, mentre que Mrs. Temple, valenta, té a la seva habitació la Helen Burns, malalta de tuberculosi. Finalment, des que troba Mr. Rochester tot “topant” amb ell, Jane Eyre coneixerà l’amor que la durà a salvar-lo, la nit de l’incendi, a ser la seva dona de confiança i finalment, després de múltiples obstacles, a ser la seva muller.

Rosa Llop expressa que, d’acord amb tot el que ja s’ha dit, a ella també li ha agradat molt, i pel que fa a les descripcions i paisatges, sembla que visquessis allí.

L’Ana Jiménez destaca el retrat de la Jane Eyre com d’un personatge excepcional, ja que, essent dona, lletja i pobra, aconsegueix mantenir els seus valors i ser independent. Fins i tot al final, quan Rochester li demana que renunciï als seus principis, ella no hi cau i emprèn una dramàtica fugida, on va a parar a casa d’un cosí germà fanàtic. Però després, quan rep l’herència de l’oncle de Jamaica per a ella sola i decideix de repartir-la, la reconciliació amb les cosines i el cosí esdevé un fet.

MªJesús Alonso explica que l’havia llegida de jove, sobre tot la part romàntica, i que també ara l’ha valorada d’una manera diferent: un personatge complex, entre la ironia i la sinceritat, que lluita per la llibertat i té una gran capacitat de transmetre. Tots els personatges són importants, i, al capdavall, ens fan reflexionar sobre què és el que val, a la vida: no pas les riqueses o la carrera, sinó la cultura, l’amor i els valors.

Rosa Raventós hi coincideix, diu que li ha agradat molt; la Soledad Marsal ha trobat que té molta força. Gemma Capdet i Dolors Juan, que no han pogut venir per problemes de salut, també ens han fet saber que l’han llegida i que la consideren una obra clau.

I ens acomiadem fins al 5 d’abril, on tornarem al segle XX de la mà d’una Premi Nobel de Literatura, la canadenca Alice Munro.

L’AUTORA
Charlotte Brontë

Charlotte Brontë (Thornton, 21 d’abril de 1816-Haworth, 31 de març de 1855) fou una novel·lista i poeta anglesa i la més gran de les tres germanes Brontë. La seva novel·la més coneguda és Jane Eyre. La rígida disciplina imposada pel seu pare, un pastor anglicà, i la prematura mort de la seva mare i de dues de les seves germanes van perfilar la narrativa d’aquestes escriptores: Emily (1818), autora de la cèlebre Cims borrascosos (1847), Anne (1820), autora de La llogatera de Wildfell Hall, i especialment Charlotte (1816), dominada per la sensibilitat i la fantasia romàntiques.

La publicació de Jane Eyre (1847), que va tenir un gran èxit, va consagrar Charlotte com a escriptora després que la seva primera novel·la, The professor, publicada pòstumament el 1856, fos rebutjada per diversos editors. Altres obres d’aquesta escriptora són Shirley (1849) i Villette (1853).

Les tres germanes Brontë publicaven els seus poemes i novel·les, en un inici, anònimament sota noms masculins, però els seus contes van atraure ràpidament l’atenció, no sempre per a bones crítiques. Tanmateix, només Charlotte, amb Jane Eyre, aconseguí tenir èxit. Aviat van començar a escriure plegades històries més elaborades, influenciades per un pare culte i la confrontació entre germanes i mare. Els tràgics destins personals, així com la seva precocitat, van contribuir enormement a la seva reputació i, per extensió, a la dels seus familiars més propers. Després de la seva desaparició, i fins i tot durant la vida del seu pare, va aparèixer un culte que s’estén més enllà d’Anglaterra. La seva llar, la casa parroquial d’Haworth, s’ha transformat en un museu que s’ha convertit en lloc de pelegrinatge, acollint cada any centenes de milers de visitants d’arreu del món.

L’OBRA
Jane Eyre

Jane Eyre és la primera novel·la publicada per Charlotte Brontë. Fou publicada per primera vegada el 16 d’octubre de 1847.

Explica la història d’una jove que ha de lluitar per sobreviure i trobar la seva posterior realització sense ajuda de diners, família ni privilegi de classe, un argument que tornarem a trobar a la seva novel·la Villette (1853). L’òrfena Jane està atrapada entre dos impulsos, amb freqüència contradictoris. Per un costat, és estoica, modesta i abnegada; per l’altre, és una persona apassionada, independent, disconforme i rebel davant la injustícia que sembla trobar per tot arreu.

De nena, Jane Eyre pateix primer com a pupil·la de la seva tia, la rica senyora Reed i la seva abusiva família, i després sota el règim cruel i opressiu de l’escola Lowood, on finalment l’envia la tia. Com a jove institutriu de Thorfield Hall, les qüestions de classe frustren el seu camí cap al veritable amor amb el senyor Rochester, amb qui ha forjat una profunda relació mentre cuida de la seva filla il·legítima. No obstant això, la classe no és la principal barrera a la seva unió –i en qualsevol cas, els dos personatges menyspreen els seus dictats-, sinó el fet que ell ja tingui una esposa, encara que sigui una infame boja, tancada a les golfes (la criolla Bertha Mason, de Jamaica). La situació de Bertha s’ha vist com a contrapunt de la de Jane, a més de plantejar preguntes sobre la representació de les dones en les novel·les del segle XIX. Nombroses coincidències i desitjos complerts porten finalment a la resolució del romàntic argument central, però Jane Eyre segueix a favor de les dones intel·ligents i amb aspiracions en el context asfixiant i patriarcal de la Gran Bretanya victoriana.

Una de les darreres adaptacions cinematogràfiques de l’obra de Charlotte Brontë: