Escriptors viatgers i llibres de viatges

Els viatges han estat sempre font inesgotable d’inspiració literària. En l’antiguitat van servir als escriptors per establir la comunicació amb els lectors socials. Servien per portar notícies als ciutadans que no tenien la possibilitat de viatjar per terres estranyes i trobar les meravelles que els viatgers comptaven.

Però què és realment un escriptor viatger? Un escriptor que viatja o un viatger que escriu? El desig de conèixer mons desconeguts per a les majories, establir contacte amb pobles de costums diferents, obtenir nous coneixements, realitzar les més variades gestes, tornar i explicar-ho. Potser aquests serien els motius que mouen a l’escriptor viatger, per bé que viatjar i narrar després el què s’ha viscut és una cosa gairebé innata a l’ésser humà.

La llarga història dels llibres de viatges podria començar a L’Odissea d’Homer (s.VIII–s.VII a.C.), un poema èpic que narra el complicat retorn a casa d’Ulisses després de la guerra de Troia. Ulisses inverteix una dècada en arribar a la seva llar, a l’illa d’Ítaca, on l’esperaven la seva dona, Penèlope, i el seu fill, Telèmac.

Alguns dels exemples més antics de literatura de viatges són L’Eneida de Virgili al segle I a.C. o la Descripció de Grècia de Pausànies al segle II d.C. Tot i que la dels escriptors viatgers hauria iniciar-se amb el pare de la Història i del Periodisme, el grec Heròdot (segle V a.C.), aquest viatger insaciable que va recórrer extenses regions d’Orient i Occident, i que en les seves cròniques no només va recollir importants dades sobre la geografia i la història, sinó que va ser capaç d’interpretar la realitat que presenciava des d’un punt de vista més aviat literari que li va costar la crítica de molts dels seus coetanis. A més del seu innegable valor històric, les obres d’aquests autors van servir de font i estímul als literats des de l’Antiguitat al Renaixement.

La literatura de viatges també es va fer popular durant la Dinastia Song (960–1279) de la Xina medievall. Autors com Fan Chengda i Xu Xiake incorporaven una gran quantitat d’informació geogràfica i topogràfica als seus escrits.

Així mateix, el gènere de viatges era força comú en la literatura àrab medieval. Els llibres que van descriure dels seus viatges al llarg del món conegut Ibn Jubayr (1145–1214) o Ibn Battuta (1304–1377) qui, després de 29 anys de viatges, va instal·lar-se a la ciutat de Fes al 1353 i va dictar el seu Diari de ruta, A través del Islam, són una font d’informació fantàstica sobre el Mediterrani, l’Orient i l’Àfrica del segle XIV, sobre les cultures locals, costums, personatges, paisatges, i, en especial, mercaderies i tot tipus de productes que descriuen.

En l’Edat Mitjana el món conegut pels europeus s’engrandeix i per tant les cròniques dels viatgers també. Bona mostra són Descriptio Cambria, de Gerald de Gales que tan bé descriu la història i geografia galesa, o l’obra que inaugura aquest gènere dins de la literatura espanyola a Embajada a Tamorlán de Ruy González de Clavijo, crònica d’un viatge que van fer els enviats del rei Enric III a la trobada de l’emperador asiàtic Tamorlán.

Ara bé, el clàssic incontestable de la literatura de viatges és el Llibre de les meravelles del món de Marco Polo.

El mercader i explorador venecià Marco Polo va néixer el 1254. El seu primer viatge a la Xina, en companyia del seu pare i el seu germà, el va obligar a creuar Armènia, Pèrsia, Padir i el desert de Gobi. Després de tornar a Venècia, va iniciar un segon viatge a Xina, on va arribar a ser conseller de l’emperador Kublai Kan. Un cop tornat a Venècia i empresonat pels genovesos, va dictar el seu llibre a l’escriba Rustichello de Pisa el seu extraordinari recorregut a través de la Ruta de la Seda.

Només he explicat la meitat del que he vist!, amb aquesta frase Marco Polo resumia l’impacte de l’explorador en el seu viatge a la Xina.

En aquest punt s’ha de diferenciar entre el llibre de viatges novel·lat i el llibre de viatges real, un gènere que es va desenvolupar en particular a partir del segle XVIII. El francès Alexandre de Laborde va escriure una monumental enciclopèdia de viatges que després va ser ampliada per l’espanyol Pedro Estala en una popular gran col lecció de 43 volums: El viajero universal o noticia del mundo antiguo y nuevo, obra recopilada de los mejores viajeros, traducida al castellano y corregido el original e ilustrado con notas por don Pedro Estala (Madrid, 1795-1801).

Un clar exemple d’escriptor de llibres de viatges novel·lats és l’escriptor irlandès Jonathan Swift, autor de Els Viatges de Gulliver (1726) que narra els viatges fantàstics de Gulliver, i és alhora una sàtira dels costums anglesos de l’època de l’autor i de la naturalesa humana en general, i una paròdia del gènere literari de les narracions de viatges de l’època.

Anys després, el 1863, Jules Verne va publicar el primer dels seus 60 Viatges extraordinaris. La sèrie, perllongada durant gairebé 40 anys, inclouria títols com Viatge al centre de la Terra, De la Terra a la Lluna, La volta al món en 80 dies, Vint mil llegües de viatge submarí…

El Romanticisme i la ciència propicien grans viatges en el segle XIX,dels quals queden excel·lents fruits literaris: Herman Melville amb el seu Typee: Una ullada a la vida polinèsia, R.L. Stevenson amb Un viatge interior, Mary Kingsley amb Viatges per Àfrica Occidental , Alexis de Tocqueville amb Viatge a Amèrica, Gustave Flaubert amb Flaubert a Egipte, Joseph Conrad, Charles Darwin amb El viatge del Beagle, Alí Bei (Domènec Badia) amb Voyages d’Ali-Bey el Abbasi en Afrique et en Asie pendant les années 1803, 1804, 1805, 1806 et 1807, John Byron, T. E. Lawrence, el famós Lawrence d’Aràbia, amb Els set pilars de la saviesa, Mark Twain amb Seguint la línia de l’Equador…

En el segle XX la literatura de viatges canvia de to perquè la majoria dels escriptors viatgers d’èxit viatgen pel gust de viatjar. El viatge és una aventura i els escriptors escriuen el que han vist i les experiències que el viatge els hi ha aportat: Karen Blixen amb Memòries d’Àfrica, Ernest Hemingway amb París era una festa, Alberto Moravia, amb Una idea de l’Índia, André Gide amb Voyage al Congo, Javier Reverte amb la seva Trilogia d’Àfrica, Ryszard Kapuscinski amb Viatges amg Heròdot, Juan Goytisolo amb De la Ceca a la Meca, Peter Mayle amb Un any a la Provença, Claudio Magris amb El viatjar infinit, Ignacio Carrión amb India. Vagón 14-24, Gabriel Pernau amb A la Xina amb bicicleta, Xavier Moret amb Amèrica, Amèrica, i tants d’altres…

En definitiva, bé es pot dir que el tema del viatge és un tòpic reiterat en la literatura universal. L’evocació de la travessa vista, viscuda i posteriorment plasmada en algun tipus d’escrit o narració, seguirà acompanyant-nos. Una mostra d’això són els nombrosos llibres de viatge que s’editen en l’actualitat, dels quals molts són elaborats per veritables professionals de l’art de viatjar, i que ofereixen un ampli ventall de possibilitats per als que volen conèixer el món.

No oblidem que per viatjar lluny, no hi ha millor nau que un llibre.

Biblioteca Joan Oliva i Milà.