El aviso, de Paul Pen

Paul Pen va néixer a Madrid l’any 1979. Llicenciat en Comunicació Audiovisual, treballa en premsa i televisió. Ha estat redactor de revistes masculines líders en el mercat, i guionista del programa de televisió Supervivientes.

Escriu ficció des que va llegir Les Bruixes, de Roald Dahl, l’autor que més l’ha marcat juntament amb Stephen King, però no es considerarà escriptor fins que no vegi l’edició de butxaca d’una novel·la seva venent-se en els aeroports.

El seu relat Una escena matrimonial del tot insòlita va ser seleccionat per formar part de Visions 2007, antologia anual de nous autors que publica l’Associació Espanyola de Fantasia, Ciència Ficció i Terror. També ha publicat Kokomo, relat que va quedar finalista en el III Certamen Internacional de Relats el llumí Màgica. El Aviso és la seva primera novel·la i ja està treballant en la segona.

Un mateix avís. Tres missatges. Dos arriben per carta. Aquests són els missatges amb els que Paul Pen crea el misteri ambientat a Arenas de la Despernada, a la Serra de Madrid:

AVÍS 1: No pretenc espantar-te, però seria impossible explicar-ho. Si us plau, no vagis a la botiga de la benzinera d’Arenas. La botiga de l’americà. No vagis el 14 d’agost de 2009. No vull espantar-te, però podria ser la data de la teva mort. No vagis. Ho sento, havia de avisar.

AVÍS 2: Algú vol advertir que alguna cosa dolent passarà a l’agost de 2009. No recordo el dia. No sé més. Explica això a un adult o als teus pares. No puc fer més. No puc jugar-me-la …

AVÍS 3: ¿Leo? Ets Leo? Escolta, Leo, sé que ja t’han avisat del que pot passar-te el 14 d’agost. No vagis a la botiga. Vaig a intentar que no passi res. Però tu no has d’anar…

Leo és un nen aparentment com tots els altres. Encara no ha complert nou anys, però, a diferència dels seus companys, mai vol anar a la botiga de l’americà. El lloc que cada tarda es converteix en terra promesa de sucre i diversió per als alumnes de l’escola. L’Open. En realitat la botiga es deia d’una altra manera, però la paraula escrita en neó que brillava a la nit en morat i groc sobre la porta havia acabat per convertir-se en el seu veritable nom. Alguns deien que el senyor Palmer, l’amo, s’havia portat el cartell amb ell des de Estats Units.

Leo no volia anar a l’Open perquè tenia por que li peguessin un tret. Li havien avisat que així seria. Un tir com el que li van donar a Davo. Aquí mateix, a l’Open, un divendres de maig uns anys abans, el 2000, sense temps tan sols a donar-se compte. S’acosta la data i Leo es mor de por. Però els seus pares no li creuen. Creuen que aquesta nota l’ha escrit ell mateix, per cridar l’atenció. Així que aquest dia, el seu pare l’obliga a entrar on l’americà tot i que el senyor Palmer ja s’ha jubilat…

Escrita d’una manera ràpida i efectiva, ens trobem amb moltes referències visuals que permet imaginar a la perfecció el marc en què es desenvolupa la història. D’altra banda, els personatges són propers i et permeten empatitzar amb ells es del primer moment.