Art, de Miquel Gorriz

La relació de tres amics de fa molts anys canvia quan Sergi, un amant de l’art contemporani que veu el quadre com una gran inversió en bellesa i prestigi, decideix gastar-se dos centenars de milers d’euros en una obra d’art. Amb el pretext molt encertat d’un quadre tot blanc, només blanc, apareixeran més aviat que tard les desavinences de tres amics de l’ànima, que progressivament van traient i retraient-se els draps bruts. En la interpretació de l’obra hi ha una crítica de l’esnobisme de l’art contemporani, però sobretot es pretén aprofundir en els valors de l’amistat, així com de la dificultat de posar-se en la pell de l’altre. Es tracta d’una obra teatral de diàlegs enginyosos a càrrec de Francesc Orella, és Marc; Lluís Villanueva com a Sergi, i Pere Arquillué que interpreta el paper de l’Ivan. Tots tres a través de la banalitat mercantil de l’art contemporani i d’una situació absolutament anodina furguen en els esvorancs de les relacions humanes i construeixen una comèdia aparentment lleugera que es converteix en una profunda i complexa radiografia sobre l’amistat.

En Sergi és un personatge apassionat pel món de l’art contemporani que reivindica el seu dret de discrepar, el seu dret d’haver-se comprat un quadre blanc per una gran quantitat de diners. El personatge d’en Marc encarna la figura de l’acusador, del descregut intransigent que no té cap problema per dir-li que el que s’ha comprat és una despesa incomprensible i que el fet que s’hi hagi gastat tants diners el fa emprenyar de mala manera. Finalment el paper de l’Ivan és el de conciliador, una mica bonhomiós i massa tolerant, empàtic, desmanyotat i simpàticament divertit i dissortat però inclinat a la concòrdia perquè no hi apareguin escletxes en la seva relació perenne de confiança i respecte cap als seus companys ara que està a punt de canviar la seva vida.

Es tracta de la primera versió a Barcelona d’un dels grans èxits del teatre francès dels darrers vint anys. El seu director Miquel Gorriz no es perd en detalls banals en el seu transcurs argumental, decideix anar al gra i deixa enrere les innecessàries meandres intel·lectuals que no son imprescindibles per el transcurs de l’obra. Dirigeix Art com el que és, una excel·lent comèdia sobre la fragilitat de les relacions humanes, no deixant-se atrapar pel joc d’enganys que proposa Yasmina Reza i presenta meravellosament una excusa argumental que motiva els personatges i el flux d’una història a través d’un debat sobre l’art contemporani, que en realitat no té gens de rellevància.