Punt i seguit

Hem tornat a Vilanova. Estic en un pis petit, fosc i humit. M’han prohibit d’obrir les finestres, d’encendre els llums i ni tan sols puc cridar de desesperació. Només puc escriure en el portàtil de l’Arnau, sempre i quan teclegi sense fer soroll per tal de no despertar al «gran» escriptor que necessita descansar. «Qui collons m’obligava a ficar-me en aquests merders?! Quan torni a veure la musa dels pebrots, n’hi diré tantes de fresques que l’eco la perseguirà fins a la fi dels seus dies immortals!! Fota’t!!!!» Necessito cridar, necessito sortir d’aquest pis, necessito… «Per què en Pere de la Barca s’ha quedat a casa? Per què m’he hagut de tancar jo en aquest pis?! Perquè no ho podríem haver fet al revés?!!»

– M’haig de quedar a Figueres. He d’aparentar normalitat. Si desaparegués sense deixar rastre… – em va dir abans de ficar-me en un tren en direcció a la costa del Garraf i donar-me les claus d’aquest habitacle immund –. Despistaré el vigilant del casino del Castell de Peralada que persegueix l’Arnau. No voldràs que et torni a apuntar amb una pistola, no?

L’Arnau llença un ronc que trenca el curs dels meus pensaments. Es gira de banda i torna a dormir.

– Musa… On ets? – mussita mig adormit –. Estimada… Musa…

Jo, el portàtil i l’escriptor més prometedor dels anys noranta tancats en un pis minúscul sense poder fer soroll. Hauria de trucar la musa per dir-li que ja he trobat l’Arnau. Ella em va demanar que el trobés. L’hi he d’explicar. Agafo el mòbil, marco el seu número, sonen tres tons… Se m’apareix el rostre d’en Pere i penjo l’aparell abans que ningú no em pugui respondre. M’aboco al teclat per desfogar-me sense compassió. «Què he fet jo?! Merda de musa, merda de musa, merda de musa, merda de musa…»

– Digues-li que s’oblidi de la musa d’una vegada per totes – em va demanar en Pere de la Barca quan el tren començava a moure’s –. Convenç-lo perquè no es fiqui en més embolics. Si vol diners, que treballi. Si vol aprendre a escriure, que escrigui… Com tothom!

– Però a mi em va contractar la musa! – vaig contestar per sobre del soroll del tren.

– T’he dit que s’oblidi de la musa! – va replicar enfurismat, abans de convertir-se en una formigueta que saltava sobre l’andana de l’estació.

L’únic secret per aprendre a escriure és escriure. Així de fàcil i així de difícil. Si ho diu el somiador empedreït que escriu llibres com llonganisses, deu ser veritat. «Merda de musa, merda de musa, merda de musa, merda de musa…» Tanco el processador de textos i faig doble clic sobre la icona d’internet. Si hi puc escriure, també hi puc navegar, no? Tan de bo no tingui tarifa plana i li arribi una factura de sis zeros, és el mínim que es mereix. En lloc d’aparèixer el Google, però, l’ordinador es torna boig i m’obre el directori d’arxius. «Treballs pendents de correcció.» 543 arxius de text, tots creats després de la desaparició de l’escriptor.

– Glups! – em tapo la boca amb les mans en sentir que he deixat escapar l’exclamació en veu alta.

Escolto. Res. Cap moviment sospitós provinent del llit que hi ha a la meva esquena. Obro el processador de textos. «No ho facis. L’Arnau no ho sabrà mai. No obris els arxius. Està dormint. És el seu ordinador. En Pere m’ha donat permís. No t’ha donat permís per obrir els seus arxius! És una oportunitat única. No ho facis!» La mà del ratolí ha obert un dels arxius de text sense que jo ho pogués impedir. El relat apareix a la pantalla. És un conte curt, quinze pàgines. Començo a llegir-lo per la primera línia i no puc apartar els ulls de la pantalla fins al punt i final.

– Musa… Musa… – murmura l’Arnau com a teló de fons.

«És… Genial.» No ho puc evitar. Obro el correu, agafo el relat i en reenvio una còpia al bibliotecari de Vilanova, a la germana de la poetessa, a la Jeanne, a la Mari Ona i a en Pere de la Barca. «Para de llegir!» Un segon text apareix a la pantalla. Tres poemes. Les paraules se’m claven a l’ànima i les lletres m’ericen la pell. L’habitació sembla menys fosca, els roncs de l’Arnau es tornen inaudibles. Un núvol daurat m’envolta i ocupa de mica en mica tots els racons de l’habitació. «Para! Calla!» El tercer fitxer és una novel•la. Al principi del document hi ha unes negretes en vermell que avisen que el relat està pendent de correcció i farcit de faltes:

«El ucey ba piula trex vagadas. Cuan inflaba el pid x inissia el quard refil·let, el cassador li ba enjagar un trred y l’hi ba aranca de socaarrel las ganas de canta. El animmal ba caura el tera, vaten las ales en u inten desasparat per enpendre el bol, pero els gosos sa l’hi ban tirà el demund sensa compasio. El cassador ba sonriura i las sevas dens de or ban raflacti per ums instans la llun barmella de la puesta de sol·l. Avanç que el sol·l daseperagues per el oritzo, as combartiria en el cassado cassat. Pro ei no o savia.»

M’ajudeu a corregir aquest fragment? Tenir bones idees és necessari, saber-les traslladar sobre el paper és essencial, però editar i corregir els textos una vegada acabats és imprescindible. Quantes faltes sou capaços de trobar en el text de l’Arnau? I encara més. Si rellegiu tots els meus escrits, des del primer del mes d’octubre fins al d’aquesta quinzena, hi trobareu un error garrafal. Us n’heu adonat? No és una falta d’ortografia ni de gramàtica, és un incorrecció encara pitjor… Us veieu en cor de trobar-la? Segur que sí! El qui trobi més faltes en el text (o el primer que el corregeixi del tot) i el primer que descobreixi l’error garrafal, apareixeran com a personatges en l’escrit de l’última quinzena. Teniu temps fins que s’acabi del divendres 13!

El mòbil em sona a la butxaca i, en un acte reflex, despenjo abans que el soroll pugui despertar l’Arnau.

– Teresa? Es pot saber perquè no respons les meves trucades?! Has trobat l’Arnau?

– Ah… Hola… Musa? – Què em costava apagar el telèfon en lloc de despenjar-lo? Per què no l’he posat en silenci? – Què tal? Com estàs?

– És… La musa? – pregunta la veu esperançada de l’Arnau a la meva esquena.

Giro el cap a poc a poc i em troba cara a cara amb l’escriptor, totalment despert. Per què les coses que poden empitjorar, sempre acaben empitjorant? Ens veiem d’aquí a quinze dies!

M.T. Saborit
Taller d’Escriptura Negre Virtual.