Ana Maria Matute: “Qui no inventa no viu”

L’escriptora Ana María Matute ha agraït aquest dimecres la concessió del Premi Cervantes amb un discurs en què va parlar de la seva gran passió: la literatura, i amb el que va voler fer partícips de la seva “emoció, alegria i felicitat” a tots els que “han fet possible aquest somni” que l’acompanya des de la infància.

“La literatura ha estat, i és, el far salvador de moltes de les meves tempestes” , ha dit aquesta gran novel·lista després de rebre el guardó més important de les lletres hispàniques, un premi que ella considera “com el reconeixement, ja que no a un mèrit, si més no a la voluntat i l’amor” que l’han portat a lliurar tota la seva vida “a aquesta dedicació”.

Una locució intimista, sincera i emotiva, en part perquè, com ella confessa, no se li dóna bé aquest tipus d’intervencions i prefereix “escriure tres novel·les seguides i vint contes, sense respir, a haver de pronunciar un discurs”, i també perquè l’estil de Matute és únic i no havia de demostrar res: aquí hi ha la seva obra i la seva immensa capacitat de fabulació.

La proximitat de les paraules de Matute potser ha quedat reforçada pel fet que l’escriptora no hagi pujat a la solemne càtedra plateresca del paranimf de la Universitat d’Alcalá de Henares per afirmar: “la meva és una vida de paper”.

La ficció funciona per l’escriptora com a territori de salvació, una mena de santuari on parapetar-se i en el qual els personatges en certa manera protegeixen el lector.

“Si algun dia es troben vostès amb les meves històries, amb les meves criatures, creguin-se-les, perquè me les he inventat”, ha conclòs Matute.

Ana María Matute va néixer a Barcelona el 1925, en una família acomodada, de pare català i de mare castellana. Als cinc anys va patir una infecció de ronyó i als vuit, una altra greu malaltia va fer que els seus pares l’enviessin a Mansilla de la Serra, a La Rioja, on la família de la seva mare tenia una finca. Amagada en un armari va descobrir els seus mons imaginaris i màgics.

Als cinc anys va escriure i va dibuixar el seu primer conte, i va seguir. Aquests relats estan reunits en Contes d’infància. Als 10, es va inventar una revista, Shibyl. Va viure la guerra civil amb 11 anys, quan va conèixer “el terror i l’odi” i el món es va tornar de sobte “del revés”. Va ingressar llavors Matute a “la generació dels nens sorpresos” i va començar a comprendre la importància dels textos que arrenquen amb un “hi havia una vegada…”.

Llegiu aquí el discurs íntegre d’Ana María Matute (en PDF). No us el perdeu!