Quan va despertar…

Moqueta vermella, cadires entapissades de vermell, làmpades vermelles, parets pintades de vermell. Només els enormes quadres de colors pastel i els tapetes verds de les taules s’atreveixen a desafiar el vermell absolut que ens envolta. En contrast amb l’eixordadora sala de màquines escurabutxaques que acabem de travessar, la sala de joc del Casino del Castell de Peralada es podria confondre amb el claustre d’un convent de clausura. En Pere de la Barca, que minuts abans governava el timó de la llanxa com si fos l’amo dels set mars, ara es mou per la sala com un pop fora de l’aigua. Sense la seva inseparable capa negra, que els guàrdies l’han obligat a deixar al guarda-roba de l’entrada, i vestit amb esmòquing i camisa blanca, sembla més un pingüí marejat que un escriptor de renom internacional.

– Andreu, vols ensenyar les cartes sí o no?

– Què passa, Lletraferit, se t’ha menjat la llengua el gat?

«Andreu… Lletraferit?» Com en una pel·lícula del circuit independent, giro el cap a poc a poc. La meva mirada es fixa en la taula que hi ha en un extrem de la sala. El tapeta verd està cobert d’ampolles buides i copes mig plenes. A una certa distància, una dotzena d’homes i dones segueixen l’espectacle sense perdre’s ni una coma. Només hi ha tres persones assegudes al voltant de la taula: una noia d’escot prominent, que sembla voler-se menjar els seus adversaris amb les ninetes dels ulls, un home rodanxó que es mira la noia amb lascívia i l’Andreu Lletraferit amb ulleres de sol. Per fi! Sento com una onada immensa d’alegria s’apodera del meu cos. L’he trobat! Per fi l’he trobat! Per fi! Avanço un parell de passos per acostar-me a l’Andreu, però en Pere de la Barca s’interposa en el meu camí i m’atura amb un gest enèrgic

– Es pot…?! – la protesta mor en els meus llavis en adonar-me que les mans de l’Andreu tremolen com unes castanyoles, unes mans pàl·lides i esquelètiques que semblen més pròpies d’un cadàver que no pas d’un ésser que encara respiri.

– Lletraferit, ensenya les cartes! – exigeix la noia de l’escot.

L’Andreu respira a fons i descobreix les seves cartes: una A, una K, una Q, una J i un 10; cinc cartes de trèvols. Una exclamació de sorpresa s’escapa dels llavis de tots els presents.

– Una flor imperial?! – xiscla l’home rodanxó aixecant-se d’un bot.

– Guanya el senyor Lletraferit – sentencia el croupier.

L’Andreu recull les fitxes que ha guanyat sense obrir la boca, visiblement més pàl·lid del que estava trenta segons abans.

– Has fet trampes! – sentencia la noia.

L’Andreu atura el gest en sec.

– Perdó? – pregunta el croupier.

– Li dic que ha fet trampes!

– Jo no… Jo no he… – quequeja l’Andreu, retrocedint sota la fúria de la noia -. Jo no he fet…

L’home s’entrebanca amb les seves pròpies cames i cau estès a terra. Un eixam de cartes de tots els números i colors fuig de les seves butxaques i s’escampen al seu voltant. Abans que ningú pugui reaccionar, en Pere de la Barca es carrega l’Andreu Lletraferit a l’espatlla i comença a córrer cap al jardí.

– Corre! – m’ordena en passar rabent pel meu costat.

Davant de la mirada assassina de tots els presents, em poso a córrer amb tota la força de les meves cames.

– Atrapeu-los!

– Es pot saber què està passant?! – xisclo en sentir l’exèrcit de guàrdies que ens trepitja els talons.

– Corre i calla! – m’etziba l’escriptor girant per una cantonada a l’últim minut.

Els seus passos es dirigeixen en ziga-zagues en direcció a la claveguera de la que hem sortit minuts abans. Sense necessitat que em diguin res, em llenço sobre la trapa i l’aixeco com si fos feta de cotó fluix. En Pere de la Barca baixa per les escales metàl·liques carregant l’Andreu i em llenço al seu darrere. Abans de tornar a col·locar la trapa a lloc, tinc el temps just de veure com l’home del somriure sardònic de Sant Ferran apareix per la cantonada capitanejant els guàrdies, amb una pistola a la mà que apunta en la meva direcció.

L’escriptor engega el motor de la llanxa i s’allunya de l’escala a tota velocitat. L’Andreu ha quedat abandonat sobre el terra de l’embarcació en una posició estrambòtica, com una nina espatllada. No sabria dir si dorm o si s’ha desmaiat. Al cap d’uns minuts que se’m fan eterns, en Pere de la Barca alenteix la velocitat i s’atura del tot. Calla i escolta. Ni un motor, ni un crit. Ni rastre dels nostres perseguidors.

– Què està passant?! – pregunto amb una nota de pànic que fins i tot a mi em m’espanta.

– Has llegit mai a Augusto Monterroso? – em pregunta ajupint-se al costat de l’Andreu i col·locant-lo en una posició més confortable -. «Quan va despertar, el dinosaure encara era allà.»

Es pot saber què s’empatolla?! I el què és pitjor, per què em sembla que no augura res de bo? Mentre recupero el ritme cardíac, us animeu a escriure un últim relat de fantasia? Segur que sí! Teniu 500 paraules per construir un relat inspirat en el misteriós microrelat de Monterroso: expliqueu un somni, hi ha de sortir un pop i un bruixot i, al final, el protagonista s’ha de despertar amb un sotrac al niu d’una dragona.

Ens veiem d’aquí a quinze dies!

M.T. Saborit.
Taller d’Escriptura Negre Virtual.