Gabriel García Márquez

Nascut el 1928 a Aracata, Magdalena, el colombià García Márquez és conegut, sobretot, per la seva faceta com a novel·lista. Amb tot, ha treballat com a guionista cinematogràfic i corresponsal d’El Espectador de Bogotà a Europa, i va ser cofundador de l’agència cubana “Prensa Latina”.

La seva primera novel·la, La hojarasca (1955), el va presentar com el narrador més destacat de la seva generació, judici refermat amb la publicació d’El coronel no tiene quien le escriba (1961). A aquestes dues obres li van seguir el recull de relats Los funerales de la Mamá Grande (1962), i La mala hora (1962).

Cien años de soledad (1967) és la seva obra més significativa: l’evocació mitològica del poble de Macondo és, alhora, una reinvenció de la història llatinoamericana. Ha publicat, a més, Relato de un náufrago (1970); La increíble y triste historia de la cándida Eréndira y de su abuela desalmada (1972); El otoño del patriarca (1975), sobre el tema del dictador llatinoamericà; Crónica de una muerte anunciada (1981), basada en la història real d’un crim; El amor en los tiempos del cólera (1985), una història d’amor; El general en su laberinto (1989), sobre la figura històrica de Simón Bolívar; el volum de narracions Doce cuentos peregrinos (1992) i Del amor y otros demonios (1994); Noticia de un secuestro (1996) i Memoria de mis putas tristes (2004). També ha publicat diversos reculls de la seva obra periodística i teatre, i el primer volum de les seves memòries, Vivir para contarla (2002).