Qüestió de dracs

En Pere de la Barca enfila per un carrer que s’allunya del centre de Figueres. «Pujada del castell» puc llegir en un cartell. Uns metres més endavant, a mà esquerra, apareix l’estructura d’un poliesportiu, però l’home hi passa de llarg sense immutar-se. Fa estona que caminem, però l’escriptor encara no s’ha dignat a dirigir-me la paraula. Cada vegada que li faig una pregunta, em respon amb un gruny. «L’ha vingut a veure l’Arnau Lletraferit?» Gruny. «Sap a on és ara?» Gruny. «Hi ha gent que està preocupada per ell, no l’importa gens ni mica?» Gruny. «A on anem?» Gruny.

Al final del turó, apareix una gran edificació de pedra, una fortalesa de baluards imponents que sembla haver suportat les inclemències del temps i la història des de temps immemorials. En Pere de la Barca saluda un parell d’homes que hi ha a l’entrada i s’endins a l’edifici com si fos a casa seva.

– A on som?

– Al castell de Sant Ferran, preciosa – respon un dels homes de l’entrada, amb un to de veu que m’aconsella de córrer darrere de l’escriptor.

En Pere de la Barca travessa el pati d’armes i continua caminant fins arribar al fossat a on esperen aparcats mitja dotzena de tot terrenys. L’escriptor s’enfila a un dels cotxes, engega el motor i em fa un senyal perquè m’assegui al seu costat.

– Estava començant a pensar que s’havia oblidat de mi, es pot…?

Abans que pugui acabar la pregunta, l’home pitja a fons l’accelerador i haig de fer equilibris per no caure del vehicle en marxa. Després del que em sembla una eternitat, just quan aconsegueixo cordar-me el cinturo, l’escriptor atura el cotxe amb la mateixa brusquedat amb què l’havia engegat.

– Però vostè està boig?!

Per tota resposta, l’home gruny i s’endinsa al castell a través d’una petita porta. Baixo del cotxe encara amb els genolls tremolosos i trec el cap per l’obertura. És tan fosc que és impossible distingir-hi un burro a tres passes. L’aire està carregat d’humitat, fa fred i en la llunyania se sent el soroll inconfusible d’un llac d’aigua. Faig un parell de passes enrere i m’adono que estic davant d’una immensa cisterna d’aigua.

– Vols veure l’Andreu Lletraferit… O no? – em pregunta en Pere de la Barca, emergint de les profunditats de la cisterna com un fantasma i tornant a desaparèixer en el seu interior dues mil•lèsimes de segon més tard.

– Està com un llum! No penso entrar aquí a dins!

L’escriptor torna sortir. Em mira de fit a fit. Després mira al meu darrere i giro el cap en un acte reflex. A un centenar de metres, caminant en la nostra direcció, hi ha l’home que he vist a l’entrada i que m’ha fet tan mala impressió.

– Fixa’t en els detalls

Barba de tres dies, cabells esbullats, mans a les butxaques. Què és el que m’intranquil•litza? Ulls blaus, pell morena, dents d’anunci. Només és un home, i qualsevol diria que és guapo, no? Què és el què no em quadra? Americana de fil, camisa blanca i emmidonada, corbata de seda blava, mocassins acabats d’enllustrar. De sobte m’adono de quin és el detall que m’incomoda: un home vestit d’executiu no encaixa amb el paisatge d’un castell del segle XVIII. I no m’agrada el seu somriure sardònic.

L’escriptor ha tornat a desaparèixer a l’interior de la cisterna i l’home continua caminant en la meva direcció. Boig. Està boig. És clar que està boig. Tothom ho diu que està boig. De què em sorprenc? Em torno a acostar a la porta. Hi podria haver qualsevol cosa a dins d’aquest castell. I si se’m llença a sobre un eixam de ratpenats? O si m’assalta una colla goblins? O si trepitjo sense voler la cua d’un drac que fins llavors estava adormit? Faig una passa cap a l’interior d’una cisterna. Tenen molt mal despertar els dracs? I el que és més important… Com es distingeix un drac bo d’un de dolent?

Fixeu-vos en els detalls. Mentre jo intento vèncer la meva fòbia a la foscor, per què no us poseu en la pell d’una dragona que educa els seus fills acabats de néixer? Un dels dragonets li demana com es distingeix un drac bo d’un de dolent. Serà per les dents? Per la flamarada? Per les escates? Teniu 250 paraules per descriure’ns com és un drac bo.

– Ànims! – em dic a mi mateixa, entrant a la cisterna amb els ulls tancats.

Ens veiem d’aquí a quinze dies!

M.T. Saborit
Taller d’Escriptura Negre Virtual.