Si tingués vuit mans

#Nascut entre Blanes i Cadaqués
molt tocat per la tramuntana
d’una sola cosa pots estar segur
quan més vell més tocat de l’ala.#

Cada vegada que sento la cançó de l’Empordà, no puc evitar pensar en ell: Pere de la Barca, boig oficial de Catalunya i referent indiscutible en el món de l’escriptura. Conten les males llengües que va néixer amb una Olivetti sobre el braç i que la comadrona va tenir un cobriment quan el recent nascut, en lloc de posar-se a bramar, li va recitar la Cançó d’opòsits de Jordi de Sant Jordi. Sigui com sigui, va començar a escriure abans d’aprendre a parlar i no ha deixat de teclejar des de llavors. La seva obra és tan extensa que seria impossible de resumir en aquesta pàgina.

És el subjecte d’estudi ideal per l’Andreu Lletraferit.

He arribat a Figueres a trenc d’alba. Tan bon punt he baixat de l’autocar, he tingut el pressentiment que per fi em trobava en el bon camí. Els carrers estaven en calma, l’aire era pur i un sol batallador estava vencent les tenebres de la nit per alçar-se en l’horitzó i il·luminar la ciutat. Una calma infinita s’ha apoderat de la meva ànima i he començat a deambular per la vila sense rumb fix. Sabia l’adreça de l’escriptor, però volia gaudir al màxim d’aquell instant gairebé màgic.

Màgia, somnis, éssers mitològics,… Aquests són els materials en els que s’ha especialitzat en Pere de la Barca. Novel·les de fantasia, novel·les en que els fets sobrenaturals són un element bàsic de l’argument, l’ambientació o la temàtica, novel·les a on pot passar qualsevol cosa, històries d’un passat remot que mai no va existir, realitats paral·leles amagades darrere d’un vel de llegenda.

Llibres que beuen de les mateixes fonts que els seus coetanis de gènere, des de l’Odissea d’Homer fins a Harry Potter de J. K. Rowling, passant per les llegendes artúriques, el Hòbbit i El Senyor dels anells de J. R. R. Tolkien, Un mag de Terramar de Ursula K. Le Guin, La metamorfosis de Kafka o La Història interminable i Momo de Michael Ende. Els seus lectors formen un exèrcit que esgoten les primeres edicions de les seves novel·les tan aviat com surten a la venda.

Els meus passos s’han aturat davant d’un edifici de parets vermelles, amb centenars de pans enganxats a la façana i una filera d’ous immensos a mode de teulada: el Teatre-Museu Dalí. La meva mirada, però, no s’ha aturat en l’edifici, sinó en l’home que estava assegut a la vorera, a poc metres de l’entrada.

Tenia un bloc obert entre les mans i hi estava escrivint amb tanta concentració que ni tan sols s’ha adonat de la meva presència fins que hi he estat a menys d’un metre. He tingut temps d’observar-lo amb deteniment. Cabells llargs, platejats, recollits en una cua. Barba canosa que li arribava fins a la cintura. Ulls de ninetes grises, gairebé blanques. Texans taxats de pintura, sabates esportives i una capa negra que li queia des de les espatlles fins al terra. Inconfusible.

Quan he estirat la mà per tocar-li l’espatlla, ha donat un bot que gairebé l’ha alçat dos metres sobre la vorera.

Senyor de la Barca?

Qui…? Qui el demana? – ha quequejat, recuperant-se de l’ensurt.

Estic buscant l’Arnau Lletraferit.

En sentir el nom de l’Arnau, l’escriptor ha parat d’esbufegar de cop i m’ha mirat de fit a fit. Després del què m’ha semblat una eternitat, s’ha embolicat amb la capa, m’ha fet un senyal perquè el seguís i, sense dir paraula, ha començat a caminar en direcció contrària al museu. «Per alguna cosa és el boig oficial de Catalunya», he pensat, quan li he preguntat a on anàvem i m’ha respost amb un gruny. Què es podia esperar, si no, d’un escriptor de fantasia?

I vosaltres, us atreviu a escriure un relat de gènere fantàstic? Segur que sí! Poseu-vos en situació. És un dia normal de les vostres vides: heu d’anar a l’escola, o a treballar, o a comprar el pa. És un dia normal de les vostres vides, però… Què passaria si tinguéssiu vuit tentacles de pop com a extremitats? Límit màxim pel vostre text: 250 paraules.

Ens veiem d’aquí a quinze dies!

M.T. Saborit
Taller d’Escriptura Negre Virtual