Només falta el com

En sentir-me esbufegar per enèsima vegada, la Mari Ona em deixa del braç i s’asseu en un dels bancs del parc de l’Espanya Indústrial a on acabem d’entrar. M’assenyala l’espai que queda buit al seu costat i em fa un senyal perquè m’hi assegui. Sense dubtar-ho, em deixo caure al seu costat com un sac de patates. Hem passat les últimes quatre hores donant voltes per Barcelona: jo tinc els peus baldats, però en canvi ella sembla fresca com una rosa. La meva vista es perd en els habitants que poblen el parc a aquella hora de la tarda: parelles d’enamorats, un grapat de lectors amb el nas atrapat en voluminosos llibres de tapes liles, grups de nens que fan cridòria al costat dels gronxadors.

– No tens fusta de detectiva – comenta amb un somriure condescendent als llavis –. No trobaràs mai l’Arnau Lletraferit.

– L’he de trobar! – exclamo posant-me dreta d’un bot.

– Per què?

– Com que per què?! Perquè li vaig prometre a la musa que el trobaria! Et sembla poc motiu? – pregunto tornant-me a asseure al banc –. L’he de trobar, m’has d’ajudar.

Un parell de nens travessen corrents el parc, fan una rotllana al voltant del nostre banc i continuen perseguint-se en direcció al llac. Un ramat d’ànecs es llença a l’aigua en veure’ls venir i una lectora es queixa quan les seves ales esquitxen el llibre que tenia obert a la falda.

– Jo no et puc ajudar. Jo necessito proves, testimonis, fets. Tu només em saps parlar de muses i de l’obsessió d’un escriptor per descobrir el secret que s’amaga sota el vel de la inspiració – la detectiva s’aixeca del banc fent que no amb el cap –. No tens ni tan sols una foto d’aquest tal Arnau.

– Però…

– No hi ha peròs possibles – em talla la Mari Ona –. Tu no necessites una investigadora privada, tu necessites un mestre dels somnis o un prestidigitador d’il•lusions, i aquesta no sóc jo.

– Però…

– Porta’m un testimoni i en tornarem a parlar.

– Un testimoni?

– Porta’m algú que l’hagi vist recentment, algú hagi escoltat escoltat la seva veu amb les seves orelles, algú que sàpiga dir-nos com anava vestit – la detectiva s’allunya del banc –. Porta’m un narrador testimoni i en tornarem a parlar. Fins llavors… – s’atura un moment per girar el cap i mirar-me de fit a fit durant un instant –. Fins llavors, que tinguis molta sort.

Alguna cosa en el meu interior em diu que és inútil seguir-la, no aconseguiré convèncer-la perquè m’ajudi. Un testimoni… Què més voldria jo que un testimoni? Va parlar amb el bibliotecari de Vilanova, amb la poetessa de les cinc paraules, va passar una temporada amb la Jeanne, però des de llavors… Res de res. Només rumors, només fum.

Miro al meu voltant i tothom sembla ocupat, només jo m’estic asseguda en aquest banc sense saber què fer. I vosaltres? També esteu perduts? Per què no escriviu un relat de gènere negre utilitzant tot el què heu après amb la Mari Ona? Teniu l’escenari del crim que vàreu descriure fa unes setmanes, teniu el protagonista que vàreu retratar la quinzena anterior i, el que és més important, teniu el crim amb el què vàreu treballar durant el mes de gener i tres estratègies diferents que podria haver utilitzat el culpable. Jugueu amb el lector. Utilitzeu un narrador testimoni, algú que hi fos mentre el vostre protagonista descobria el culpable, algú que pugui jugar amb dues de les estratègies que podria haver utilitzat l’assassí: al final del relat, el detectiu descobrirà que la solució correcta era la tercera estratègia, una opció que al narrador no se li havia acudit però que el lector hauria pogut preveure si hagués estat atent a les pistes. Complicat? De cap manera! És un joc! Despisteu al lector! Si no heu participat en alguna de les quinzenes, no passa res.

Un relat de gènere negre sempre és un trencaclosques, un puzzle que s’ha de muntar: deixeu les pistes al descobert, amagueu-les entre pistes falses,… I deixeu que el lector jugui a ser un veritable detectiu. No hi ha límit d’extensió. Atreviu-vos a desafiar les muses…

Desafiar les muses… De sobte, se m’encén una llumeta. Miro al meu voltant. Llibres de tapes liles. A la portada, sempre el mateix autor: Pere de la Barca. L’Arnau va desafiar les muses. L’Arnau va començar el seu viatge a la recerca d’escriptors que li expliquessin els seus secrets. Qui millor que en Pere de la Barca, el gran boom català dels últims anys? Qui millor que el somiador empedreït que escriu llibres com llonganisses?

M’aixeco del banc d’una revolada i comença a córrer com una esperitada cap a l’estació de Sants. Ens veiem d’aquí a quinze dies!

M.T. Saborit
Taller d’Escriptura Negre Virtual.