Ho sents?

La Ona, Mari Ona, fa estona que parla per telèfon. M’ha fet entrar al seu despatx, m’ha indicat que m’assegués a la cadira de l’altra banda de l’escriptori però, abans que li pogués començar a parlar de l’Arnau Lletraferit, ha sonat el telèfon. M’ha dit que només seria un moment, però fa trenta minuts de rellotge que parla per telèfon.

– Sí, sí – repeteix per enèsima vegada la detectiva –, és clar, és clar – en veure que faig el gest d’alçar-me de la cadira, mou la mà per indicar-me que m’esperi –, no, no, no – m’assenyala l’ampolla de conyac per si vull tornar-me a omplir el got, però a mig gest s’atura en adonar-se que no l’he tocat –, és clar, és clar – agafa l’ampolla i es reomple el seu –, ho entenc, ho entenc, però… – agafa el got i se’n beu tot el contingut d’un sol glop –. No seria més fàcil si me n’envies una foto per e-mail, sí, sí, e-mail? – la Mari Ona es torna a omplir el got –. Sí, sí, millor, millor. Gràcies.

La detectiva penja el telèfon amb un cop sec i em mira amb cara de circumstàncies.

– Em sap greu. Era un client. Per on anàvem? – pregunta tornant a buidar el got.

– Un cas complicat?

– No, no, no – respon negant amb el cap –. No ho sembla pas, almenys, però intentava descriure’m el lloc a on havia perdut el gos, i em deia que era un lloc que feia molta i molta por, i que feia molta por, i molta i molta por, però no hi havia manera de treure’l d’aquí. Li he demanat que m’enviï una foto, una foto, ja decidiré jo si fa o no fa por – afegeix mentre es torna a omplir el got –. No suporto la gent que no et deixa treure les teves pròpies conclusions.

– És la diferència entre dir i mostrar, no?

– Exacte! Brindo per tu! – exclama buidant el got de cop per tercera vegada en pocs minuts –. Hi ha una gran diferència entre dir i mostrar, tot i que a la gent, gent, a vegades els costa d’entendre-ho. En el primer cas, el qui parla és el qui treu les conclusions: diu «això fa por», diu «allò era avorrit», diu «era molt divertit». El qui escolta, no té més remei que creure-s’ho. En el segon cas, en canvi, el qui parla no emet cap judici de valor, es limita a descriure una situació, o una persona, o un paisatge, i deixa que sigui el qui l’escolta el que pugui extreure’n les seves pròpies conclusions.

La Mari Ona va aixecar-se de la cadira, va acostar-se fins a una de les vitrines i va agafar un llibret de tapes blanques amb lletres negres i vermelles, amb una foto en blanc i negre a la portada.

– «No vaig arribar a obrir la boca – va començar a llegir en veu alta –. No sé si en tenia intenció, tampoc. Abans que poguéssim dir res més, o jo o ell, l’estrèpit de les vint-i-quatre hores de Le Mans va entrar per la finestra. Semblaven milers de motors de tons aguts i ofensius, tots bramulant alhora, com terrorífics crits de guerra salvatges.»

– Quin ensurt, no?

– Sí, però si t’hi fixes, el text no diu en cap moment la paraula «ensurt», ni la paraula «por», ni cap paraula relacionada. Mostra una situació, no diu res – la detectiva va tancar el llibre –. No demanis llobarro fora de temporada, d’ Andreu Martín i Jaume Ribera, el primer llibre d’en Flanagan. No conec cap adolescent mínimament lector que no sàpiga qui és en Flanagan – comenta retornant el llibre al seu prestatge –. I això em recorda el teu Andreu, Andreu Lletraferit, no? – em pregunta asseient-se de nou a la seva cadira.

Abans que pugui obrir la boca, però, el telèfon torna a sonar.

– Només serà un moment, un moment – m’assegura despenjant l’auricular –. Ah! Hola! Que ja tinc la foto al correu? Un segon, que obro l’ordinador – respon engegant el portàtil –. Sí, sí, és clar, és clar, no, no, no, és clar, és clar, ho entenc, ho entenc, però…

Mentre ella continua parlant per telèfon, reflexiono sobre el què m’ha estat explicant. No és el mateix dir que mostrar, mai no ho és. Si dius, perds intensitat, tot que també és molt més ràpid, en tens prou dient «quin ensurt! ». Si mostres, el lector entra a la història més fàcilment, sent el que li estàs explicant, però necessites utilitzar moltíssimes més paraules. Cap de les dues tècniques és més bona que l’altra per se, es tracta, simplement, d’utilitzar la tècnica adequada en cada moment.

La Mari Ona s’omple el got una vegada més sense deixar de parlar per telèfon. Aquesta quinzena us proposo que descriviu l’escenari del crim que vàreu resumir la quinzena anterior: el vaixell amarrat al port, la casa benestant de Boston,… Busqueu una imatge real a través d’internet i feu-ne una descripció, no us deixeu cap detall: quan el lector acabi de llegir la vostra descripció, però, li ha de quedar clar que és un lloc que fa molta i molta por, un lloc a on era impossible de pensar que hi pogués passar res de bo. I, per descomptat, no podeu dir que «era un lloc que feia molta por». Us hi atreviu? Quan pengeu el text, adjunteu també la imatge real que hàgiu trobat a internet, així la resta de participants podran opinar si la imatge s’assembla, o no, a com se l’havien imaginat. I per fer-ho una mica més difícil, el text ha de ser curt, màxim 250 paraules.