Dissabte, Ian McEwan

LA TERTÚLIA COLOR="990000">
Dimecres 11 de novembre

“Què és, aquest llibre?”, pregunta Manuel Solé, lector avesat: “Una novel.la intimista? Un tractat filosòfic? La vida d’algú que mira, un badoc?”. Reconeix que la novel·la li ha agradat molt, i en destaca el fragment de Saul Bellow, d’Herzog, que l’autor ha escollit per a la presentació, com a clau de tota la novel·la. Per a en Manuel, a la novel·la hi ha sobretot una reflexió sobre la brevetat de la vida, sobre el fet que res no ens pertany, que vivim de lloguer; i també sobre la generositat del protagonista, un neurocirurgià que, malgrat haver-se vist atracat i amenaçat a la seva pròpia casa per un delinqüent, en Baxter, a qui ha engegat escales avall, accedeix a operar-lo hores més tard, a l’hospital, i a salvar-li la vida.

Anna Mª Montané reconeix que és una història de ficció, però el que li agrada és la manera com l’autor introdueix la reflexió sobre l’home i la ciència. Des de Darwin als tractats d’antropologia, amb la distinció entre éssers racionals i irracionals, passant pel fet que en Harry Perowne, el protagonista, és un neurocirurgià, en aquesta novel·la s’hi parla de filosofia, de ciència i també d’art, ja que la filla del protagonista és poetessa, com el seu avi.

crisalideMªTeresa Ventosa admet que la novel·la se li ha fet una mica llarga, potser per culpa de la traducció. Li ha agradat el retrat que fa de la vida de parella, els fills, la mare amb Alzheimer, ingressada a la residència. Li sobren potser alguns tocs de violència, excessius; en canvi, les escenes quotidianes, com quan en Harry prepara el sopar, les troba molt bé.

A la Rosa Raventós aquesta novel·la li ha agradat; en destaca sobretot alguns personatges, com el protagonista, molt ben puntualitzats.

Per a la Sole Marsal, hi ha massa descripcions i de vegades ha tingut la sensació de perdre’s. El retrat de família, en canvi, l’ha trobat molt encertat.

Gemma Capdet, encara que hi veu alguns detalls massa macabres, sobretot els relacionats amb l’accident, troba que Harry Perowne és un personatge que enamora. La seva vida professional com a neurocirurgià no li és obstacle per seguir de prop la vida dels seus fills, ja grans, Theo i Daisy. Té una activitat professional a la qual dóna el màxim valor, ja que n’obté la màxima felicitat. El narrador és capaç tant de fer-nos viure una operació “a crani obert” (la d’en Baxter, l’agressor), com d’extasiar-se en detalls senzills (a en Harry Perowne li agrada pensar en les coses petites, com la perfecció d’un bullidor de te). També es troba en una situació curiosa envers la manifestació contra la guerra d’Iraq, ja que malgrat que tothom sembla estar-hi en contra, ell no ho té tan clar (un pacient iraquià li havia parlat molt del tipus de dictador que era Saddam Hussein).

La Dolors Juan revela que, de tots els llibres que ha llegit en el Club, aquest és un dels que li ha agradat més. S’hi identifica. L’ha trobat inquietant, per les reflexions dels protagonistes, i d’una gran escrupolositat en els detalls de versemblança, molt atent a qualsevol aspecte del món. Per ex., a la pàg. 87, en detallar la manera com treballa un escombriaire; o a la pàg. 100, en el xoc amb tres individus, quan s’adona dels símptomes de la malaltia neurodegenerativa d’en Baxter. O l’escena a la cuina, mentre va mirant el telenotícies, que li impedeix de concentrar-se; o l’equivalència del pas del dia, el dissabte que s’acaba, amb l’avançament del declivi i la certesa de la mort.

llibres ian mcewanLa Paquita Puig retreu, en canvi, l’excés de detalls. Destaca la capacitat mèdica d’en Perowne, capaç d’identificar uns símptomes fins i tot quan l’estan atracant. També li ha cridat l’atenció el canvi de vestuari del doctor, quan se’n va a jugar a squash, que després el perjudica en el contacte amb els atracadors, ja que se sent més desprotegit. En certa manera, cau en els tòpics; això ens mostra les dues cares del personatge.

A l’Evelia Casado li ha agradat molt la meticulositat del narrador, des de la riquesa de cites literàries fins a la personalitat d’en Perowne, tan misericordiosa. És un pare permissiu, que no intenta dirigir la vida dels fills; un gran observador, que de jove no ha cultivat les arts, però que ara fa d’esponja a través dels seus fills. També destaca com reacciona quan sap que té un gendre italià, una reacció molt humana que aviat transforma en esperança, quan sap que la filla està embarassada.

La Mercè Porta diu que li ha agradat molt i que ens diria moltíssimes coses, però se n’ha d’anar! Havíem d’haver començat la roda a l’inrevés…

L’Elvira Díaz assegura que ja coneixia l’autor, i que li ha agradat també molt aquest “Dissabte” on el protagonista sempre pensa i analitza, tant quan juga a l’squash com quan opera un malalt, tant si és la relació amb la família com amb la seva dona, la Rosalind, el seu gran puntal.

Acabem la sessió amb una animada tertúlia sobre el sentit de la ficció i de la no ficció, i sobre la recerca del sentit de la vida en general, el paper de la família i també de la literatura, de la poesia, que en aquesta novel·la té un paper crucial ja que, al final, és la lectura d’un poema el que aconsegueix estovar en Baxter, l’atracador, i salvar la família del sofriment i qui sap si de la mort.

L’AUTORCOLOR="990000">
Ian McEwan

Ian Russell McEwan CBE (Aldershot, Anglaterra, 21 de juny de 1948) és un novel·lista i guionista anglès. El 2008, el diari The Times el va incloure en la llista dels cinquanta escriptors britànics més importants des de 1945.

ian mcewanMcEwan va començar escrivint novel·la gòtica curta. The Cement Garden (1978) i The Comfort of Strangers (1981) foren les seves primeres novel·les i li valgueren el malnom d’«Ian Macabre». Després de tres novel·les més, el 1997 publicà Enduring Love, que va ser portada al cinema amb el mateix títol. Va guanyar el Premi Booker amb la novel·la Amsterdam (1998). El 2001, va publicar Atonement, que també es va fer pel·lícula amb el mateix títol i va guanyar un Oscar.

Després van seguir Saturday (2005), On Chesil Beach (2007), Solar (2010), Sweet Tooth (2012) i The Children Act (2014). El 2011 va guanyar el Premi Jerusalem per la seva defensa dels valors de la llibertat individual a la societat.

L’OBRA COLOR="990000">
Dissabte

Henry Perowne, un reconegut neurocirugià, és el protagonista de Saturday, la novel·la de Ian McEwan que es va endur el James Tait Black Memorial Prize l’any 2005. Aquesta obra s’ha inclòs en l’anomenat moviment literari “post 11 de setembre” i, si és veritat que existeix un moviment d’aquestes característiques, sens dubte tenen raó. Saturday és una reflexió sobre la guerra en el món contemporani, sobre la violència que comporten les invasions en nom de la pau.

DissabteL’acció transcorre el dia 15 de febrer de 2003 a Londres, on els carrers de la ciutat són envaïts per milers de manifestants que es declaren en contra de la decisió del seu govern d’aliar-se amb els Estats Units per envair l’Iraq. És un esdeveniment amb el qual segurament gran part del públic lector es sentirà identificat, ja que és probable que molts d’ells sortissin als carrers de la nostra ciutat per manifestar-nos en contra de la guerra i –tal com agrada dir avui en dia- a fer història. Dos anys més tard, es publica una novel·la ambientada en aquella mateixa data. Però el protagonista de la història decideix no anar a la manifestació. De fet, molt abans que comenci l’acció Perowne ja ha format les seves opinions sobre la guerra de l’Iraq i les manifestacions massives, i intenta seguir el curs normal d’un cap de setmana qualsevol.

Perowne es declara a favor de la invasió a l’Iraq i en una de les seves reflexions cita la història d’un acadèmic iraquí -que fou pacient seu- que va ser torturat pel règim de Sadam. I per un petit moment, o unes pàgines, creiem que Ian McEwan calça d’un peu oposat a totes les persones manifestants. Ja he dit que tan sols per unes pàgines ja que l’arribada de la filla de Perowne a la història farà, com sempre, que l’autor es col·loqui en l’ambivalència. Henry intenta fer vida de cap de setmana, però diversos esdeveniments faran que li sorgeixin dificultats al llarg del camí. Primer de tot, l’aterratge estrany d’un avió a Londres que no el deixarà dormir i, sobretot, un accident de cotxe amb un criminal, que capgiraran del tot el seu dia.

Saturday és una novel·la que mostra el pas d’una imatge de violència totalment exterioritzada (amb els fets de la guerra a l’Iraq) a l’interior mateix de la llar. Tota una sèrie de fets que posaran sobre la taula els diferents arguments a favor i en contra d’una guerra. McEwan, com sempre, aconsegueix fer una pinzellada fina en tots els seus personatges, i Henry Perowne n’és un clar exemple. És el retrat d’un home de classe mitjana-alta, que mitjançant l’intel·lecte ha aconseguit un cert poder, el qual, en esmicolar-se, mostra totes les seves contradiccions.

Maria Rosa Nogué.
La Crisàlide.

Biblioteca Joan Oliva i Milà.

Funny Girl