Omnisciència

– Jo ho sé tot. T’has despertat a les sis, però has vist que a fora encara era fosc. Has intentat de tornar-te a dormir, en va. Has fet una volta al llit, i una altra, i una altra, i una altra. Al cap d’una estona que t’ha semblat eterna, cansada de donar voltes, has posat els peus a terra per descobrir que no havien passat ni cinc minuts des de la teva última ullada al món exterior. Has fet tentines fins al lavabo i t’has encarat al teu reflex amb els ulls plens de lleganyes. Has pensat que semblaves un monstre. No m’interrompis! – la Jeanne em silencia tan aviat com obro la boca –. T’has penedit d’haver-te deixat arrossegar al mercat medieval, t’has penedit d’haver-te deixat convèncer per buidar les botes de la taverna, t’has penedit d’haver vingut fins a Tavertet a buscar-me. Ara mateix encara et preguntes què hi fots tu aquí asseguda, escoltant com una escriptora tocada del bolet parla com si ho sabés tot de tu. Tu vas marxar de Vilanova darrere la pista de l’Arnau Lletraferit, tens una missió per complir, però aquesta aventurera setciències t’està fent perdre el temps. I saps què és el millor de tot? – la Jeanne calla perquè jo respongui, però em nego a obrir la boca –. El millor de tot és que tens raó.

– Què?

– Que tens raó – repeteix aixecant-se de la taula de la cuina a on estem esmorzant.

– Però sí jo no he dit res! Però si no m’has deixat ni obrir la boca!

– Ja l’he obert jo per tu – sentencia –. És el poder dels narradors omniscients, ho sabem tot. Sé el què sents, el què penses, el què veus. Sé fins i tot coses que tu no saps. Puc transcriure el què pensa un personatge, puc entendre el què sent sense necessitat que ho digui amb paraules. Em puc ficar en el seu cap i en el cap de qualsevol dels seus enemics. Ho sé tot, absolutament tot, i sé que estàs perdent el temps. I tu també ho saps.

– Però si encara no m’has dit res que m’ajudi a trobar l’Arnau!

– I tampoc no t’ho diré, perquè jo no em dedico a perseguir fantasmes. Et vas equivocar des d’un bon principi. L’Arnau em va venir a veure, és veritat, però un dia se’n va anar i no n’he tornat a saber mai més res. I no vull tornar-ne a saber mai més res – sentencia deixant una targeta de cartolina sobre la taula –. Deixa les claus sota l’estora quan marxis. Que tinguis sort.

La Jeanne surt de la cuina sense donar-me dret a rèplica. Però qui s’ha cregut que sóc? Enfurismada, agafo un tros de paper, un bolígraf i em poso a escriure. Me n’aniré, només faltaria, però abans li demostraré que jo també sé què és un narrador omniscient. Us animeu a demostrar-li vosaltres també? És molt fàcil! Agafeu el vilanoví o vilanovina de la quinzena anterior, la criatura afamada de set anys que fa unes setmanes es va perdre en un centre comercial, aquella cova fosca que vam visitar fa uns dies… Ara sereu vosaltres els narradors omniscients: poseu-vos el barret dels saberuts perquè com a narradors omniscients ho sabreu tot, tot, tot i tot! El vilanoví i la criatura fan de guies turístics de la cova. A mitja ruta, la criatura sent que l’aire fa olor de pastís de xocolata. Què passarà? La criatura i el vilanoví abandonaran els turistes a mitja ruta per anar a la recerca del pastís perdut? Veurem com la criatura resisteix la temptació i aconsegueix arribar al final de la ruta sense sortir corrents darrere del pastís? I si el què es pensen que és un pastís… En realitat és una altra cosa? Sense que serveixi de precedent, perquè tingueu l’espai suficient com per poder escriure un mini relat complet, aquesta vegada el text podrà ser el doble de llarg del què és habitual: màxim 500 paraules.
Llegeixo la targeta que m’ha donat la Jeanne: «Ona. Mari Ona. Detectiu privat. Barcelona». Sí, malgrat que em pesi, segurament l’escriptora d’aventures té raó… Ha arribat l’hora de deixar la investigació en mans de professionals.