Svetlana Aleksiévitx
La bielorussa Svetlana Aleksiévitx, guanyadora del Premi Nobel de Literatura, va forjar la seva carrera periodística entrevistant testimonis de la majoria d’esdeveniments dramàtics del país, com la segona guerra mundial, la guerra afgano-soviètica, la caiguda de la Unió Soviètica i l’accident de Txernòbil. Nascuda a Ucraïna però filla d’un militar soviètic i d’origen bielorús, la seva família es va establir a Bielorússia i allà Svetlana va estudiar periodisme a la Universitat de Minsk i va treballar en diferents mitjans de comunicació. Es va donar a conèixer amb La guerra no té rostre de dona, una obra que va finalitzar a l’any 1983 però que, per qüestionar dogmes sobre l’heroisme soviètic i per la seva cruesa, només va aconseguir ser publicada dos anys més tard gràcies al procés de reformes conegut com la perestroika. Perseguida pel règim de Lukaixenko, va abandonar Bielorússia a principis de segle XXI. La Xarxa Internacional de Ciutats de Refugi va oferir-li asil i durant la dècada següent va viure a París, Göteborg i Berlín.
L’obra de Alexiévich gira al voltant de la Unió Soviètica per descompondre aquest concepte en destinacions individuals i compartits i, sobretot, en tragèdies concretes. L’escriptora bielorussa es mou en el terreny del drama, explora les més terribles i desolades vivències i treu el cap una i altra vegada a la mort. Els seus llibres es consideren una crònica literària de la història emocional de l’era soviètica i l’època posterior. Entre les seves obres, destaquen Tsínkovie màltxiki o Els nois del zin, un testimoni en primera persona de la guerra de l’Afganistan, i Txernóvilskaia molitva o L’oració de Txernòbil, una història oral molt elogiada sobre la catàstrofe que es va viure i que encara es pateixen les seves conseqüències.
Alexiévich va continuar abordant la temàtica sobre el homo sovieticus amb Temps de segona mà, publicada al 2013, un any en el qual va ser guardonada amb el Premi de la Pau a Alemanya. En la seva opinió, el títol d’aquest llibre al·ludeix al fet que els soviètics viuen de prestat, ja que no estaven preparats ni per a la Revolució Bolxevica, ni per la Perestroika, ni per a la pesada càrrega de llibertat que va portar la caiguda del sistema comunista. L’any passat va llançar La fi de l’homo sovieticus, publicat en alemany i en rus, i que a Espanya arribarà a principis de l’any vinent. En aquest nou document, Alexiévich es proposa escoltar honestament a tots els participants del drama socialista. I en la seva obra l’autora afirma que l’homo sovieticus segueix encara viu, i no és només rus, sinó també bielorús, turcman, ucraïnès, o fins i tot kazakh.
Biblioteca Joan Oliva i Milà.
