Ana María Matute, Premi Cervantes 2010

L’escriptora Ana María Matute ha guanyat avui el Premi Cervantes 2010, el guardó més important de les lletres hispanes, que concedeix el Ministeri de Cultura en reconeixement al conjunt de l’obra d’un escriptor. En realitat és un reconeixement afegit a la de la seva excel·lència com a escriptora. L’autora es converteix així en la tercera dona distingida amb aquest guardó, després de María Zambrano i Dulce María Loynaz

És el premi que li quedava per rebre i per al qual ha estat candidata i finalista durant anys: “Si em donen el Cervantes donaré salts d’alegria, salts d’alegria espirituals”, deia no fa gaire en una entrevista. I afegia: “Als 85 anys fallen els ossos, però cada matí dono les gràcies per recordar-me del que vaig fer el dia anterior”.

Moderna i rebel, Ana María Matute sempre ha dit que la paraula era “el més bonic que s’havia creat” i que el seu lloc era “el bosc”, tema que va escollir per al seu discurs d’entrada a la Reial Acadèmia de la Llengua el 1998 per ocupar la butaca “K”.

Autora de títols imprescindibles como Torre vigía, Olvidado Rey Gudú, o Aranmanoth, les seves obres han obtingut gairebé tots els premis: Los soldados lloran de noche, Premi Fastenrath de la Real Academia Española; Los Abel, Fiesta al Noroeste, premio Café Gijón; Pequeño teatro, premi Planeta 1954; Los hijos muertos, premi de la Crítica en 1958, i Premi Nacional de Literatura en 1959, o Primera memoria, premi Nadal en 1959, i fins i tot el Ciutat de Barcelona 1966 per un relat meravellós, El verdadero final de la Bella Durmiente. Després de diversos anys de silenci narratiu, el 1984 va obtenir el Premi Nacional de Literatura Infantil amb l’obra Sólo un pie descalzo.

L’any 2008 va publicar Paraíso inhabitado, possiblement la seva obra més autobiogràfica, i recentment ha aparegut La puerta de la Luna, una recopilació de tots els contes de la seva carrera.

Entrevista a Ana Maria Matute