A les fosques

Caminant– Ja n’estic farta de sentir-te, collons, has estat tu qui ha insistit d’acompanyar-me!

– Però…

– Cap però! Camina i calla!

– Però…

– Camina!

Doncs camino. Si s’ha de caminar es camina, però… Quina necessitat hi ha d’haver de caminar per una cova fosca, estreta, humida, farcida de ratpenats i amb un fred que pela? Amb el bon dia que feia a fora aquest matí!

– Teresa…

No, no, no, si jo camino, us asseguro que jo camino, us asseguro que almenys el meu cervell dóna als meus peus l’ordre de caminar, però si ells no volen caminar…

– O camines immediatament, o et deixo aquí.

– Què?!

Els meus peus es posen en moviment, ja ho crec que es mouen. Hi ha alguna cosa pitjor que haver de caminar per una cova estreta, humida, farcida de ratpenats i amb un fred que pela? Sí, haver-s’hi de quedar. La Jeanne camina al meu davant. Porta lligada al cap una llanterna de miner i, de tant en tant, mira enrere per assegurar-se que la segueixo. Estic convençuda que, en aquests moments, està maleint l’instant en què acceptat que l’acompanyés. «Aniré a Rupit investigar una cova de la que m’han parlat: asseguren que, al fons de la gruta, hi ha el botí perdut d’en Ganyada, un bandoler amic d’en Serrallonga» Qui es podria resistir a una aventura com aquesta?

– Aquesta nit he recordat qui era l’Arnau Lletraferit – paro d’autocompadir-me i l’escolto amb atenció mentre m’enfilo a una roca– . Tenies raó, em va venir a veure per demanar-me consell, però fa molt i molt de temps d’allò. Em va explicar que havia estat un escriptor reconegut mundialment, però que un mal dia la musa l’havia abandonat i s’havia quedat sense idees per escriure. Pobre home, semblava desesperat. Em va suplicar que li expliqués com m’ho feia jo per escriure les meves històries d’aventures. No li vaig saber què contestar.

Entrada de la cova

align="center">

– I se’n va anar?

– Ell? No! – la Jeanne es posa a riure –. Va fer com tu, deu ser un defecte d’escriptor: es va quedar a tocar-me la moral. Recordo que en aquells temps vivia a Empúries i investigava el passat d’unes àmfores gregues que m’havien cridat l’atenció. Cada matí, quan arribava a l’excavació, me’l trobava assegut a la porta de la meva tenda, amb les seves preguntes inacabables a la punta de llengua.

– I què volia saber?

– Tot – la llanterna s’apaga un instant i es torna a encendre –, però tenia una fixació malaltissa per les descripcions – el lot torna a fer pampallugues i la Jeanne s’asseu en un sortint de roca –. «Com aconsegueixes que el lector senti la humitat asfixiant d’una selva? Com poden les teves paraules transmetre la sequedat salada de les grans dunes d’Egipte?» – la Jeanne em fa un senyal amb la mà perquè m’assegui al seu costat –. Jo li deia que la descripció no era més que la representació en paraules d’una persona, un objecte, un paisatge, però ell no quedava satisfet amb la resposta. Al final li vaig haver d’explicar el meu secret?

– Hi ha un secret?

– Quan comencem, els escriptors ens pensem que si diem que un arbre és alt, verd i té una forma arrodonida, tothom veurà que és un pi, però no és així – la llanterna es torna a apagar i es torna a encendre –. Si volem que sigui un pi, hem de dir que està en un lloc a on hi fa molt fred, hem d’explicar que té un fruit que sembla una granada, dur com una pedra: si el torres t’embolcalla una aroma forta de resina, que et deixa mig marejat, però quan s’obre i n’extreus els pinyons, i aquests se’t fonen a la boca amb un petit catacrec, la seva dolçor t’envaeix i et sents al setè cel – la Jeanne es deslliga el lot del cap i se’l deixa a la falda –. Ens refiem massa de la vista. Si volem que el lector se submergeixi en un paisatge, l’hem de descriure amb els cinc sentits, aquest és el secret.

– Però això és molt difícil!

Els cinc sentits– No et pensis, no és tan complicat – la Jeanne em dedica un somriure murri que m’omple de temors –. Estic convençuda que tu sabries descriure aquesta cova sense necessitat de veure-la, encara que estiguéssim en la foscor més absoluta. Vols que fem la prova? – em pregunta apagant la llanterna.

– M’estimaria més deixar-ho per un altre dia – quequejo intentant que el pànic no m’envaeixi –, per què no tornes a obrir el lot?

– Ho sento, però crec que ho hauràs de provar avui: s’han acabat les piles.

– Què?! – exclamo mentre la Jeanne es posa a riure com si fos el millor acudit de l’univers.

No passa res, no passa res. Només estic en una cova a les fosques, a les fosques, a les fosques… Estic en una cova a les fosques! Mentre aconsegueixo que la Jeanne pari de riure i em tregui d’aquí, us animeu a descriure una cova utilitzant els cinc sentits? Recordeu, és una cova, esteu atrapats i us heu quedat completament a les fosques. Com és la cova? I per fer-ho una mica més difícil, com sempre, el text ha de ser curt: màxim 250 paraules.

Ens veiem d’aquí a quinze dies!


M.T. Saborit

Taller Virtual d’Escriptura Creativa.

sofeita