Tinc gana

Un consell: mai no intenteu trobar una aventurera, mai. Recordeu que fa uns anys es van posar de moda uns llibres a on havies de buscar un ninotet anomenat Wally? Sí? Doncs us asseguro que, aquesta quinzena, trobar la Jeanne entre els cingles de Tavertet ha estat quaranta vegades més difícil. Les meves sabates destrossades i jo us podem assegurar que, en aquests moments, ens coneixem de memòria una i cadascuna de les pedres del cingle.

Vaig arribar a trenc d’alba i vaig deixar el cotxe a Tavertet. Els veïns del poble em van dir que no em costaria gens de trobar la Jeanne, que havia sortit d’excursió no feia ni mitja hora en direcció a l’hotel de la Riba i que segur que, si m’afanyava una mica, me la trobaria pel camí. Un cop a l’hotel (que em va costar Déu i ajuda de trobar) em van dir que la Jeanne havia esmorzat i havia continuat la ruta cap a Vilanova del Sau, comentant que havia quedat amb un vell conegut a l’excavació arqueològica de la Domus del Pi. Caminant en direcció al pantà de Sau, i després d’haver-me perdut un parell de vegades, vaig arribar a l’antiga Domus al punt del migdia. Els arqueòlegs que hi treballaven em van veure tan abatuda, quan em van comunicar que la Jeanne se n’acabava d’anar en direcció al mas Surroca, que es van apiadar de mi i em van convidar a dinar: mig entrepà de truita fred i un refresc de taronja escalfat pel sol. A la tarda vaig desfer part dels passos que havia fet durant el matí, però quan vaig arribar als peus dels cingles de l’Avenc, l’amo del mas em va explicar que feia hores que la Jeanne se n’havia tornat cap a Tavertet. Quan vaig arribar de nou al poble, el sol feia hores que s’havia post darrere de les muntanyes. Vaig trobar-me la Jeanne asseguda sobre el capó del meu cotxe atrotinat.

– M’han dit que em volies veure, però ja estava a punt de marxar – em va llençar a tall de salutació –. Saps quantes hores fa que t’espero?

Repeteixo: mai no intenteu trobar una aventurera, mai, és molt millor deixar que sigui ella la que us trobi a vosaltres.

Vam anar a sopar a un dels restaurants del poble. Després de caminar durant tot el dia, estava afamada com mai a la meva vida: vaig demanar uns canelons, un entrecot, un plat d’escalivada i una bona plata d’amanida. Mentre jo engolia, la Jeanne intentava recordar de què li sonava el nom d’Arnau Lletraferit.

– Arnau… Arnau… Potser és l’Arnau que va intentar travessar nedant l’Amazones però va acabar engolit per les piranyes?

– Exrippor – vaig respondre amb la boca plena de salsa de beixamel.

– Escriptor? Un escriptor com jo? – vaig respondre que sí amb al cap mentre em tallava un altre tros d’entrecot i me’l portava a la boca –. Arnau… Arnau Lletraferit… Arnau… Arnau… I no me’n pots dir res més? A mi em ve a veure molta gent al cap de l’any, és difícil recordar-se’n de tots.

– Vfolia apxendte a exriuga.

– Volia aprendre a escriure? – va traduir mentre jo em llençava de cap a l’escalivada –. Però no m’has dit que era un escriptor famós? No, no, val més que mengis – em va aturar en adonar-se que jo tornava a obrir la boca per respondre amb dos talls de tomàquet entre les dents –. Primer menja, després ja parlarem. No havia vist mai ningú amb una gana tan voraç – va riure demanant al cambrer que em portés un bon plat de crema catalana per postres –. Si vols, et puc explicar el que diria a qualsevol que em digués que vol aprendre a escriure històries d’aventures – vaig assentir amb el cap –.

Les històries d’aventures existeixen des que el món és món, estan fortament arrelades en els relats èpics dels clàssics antics. Un protagonista, un objectiu, un milió d’obstacles a superar. Les aventures poden ser grans gestes, com el Viatge al centre de la terra de Jules Verne o L’illa del tresor de Robert Louis Stevenson, o poden ser petites històries quotidianes, com les aventures d’en Teo de Violeta Denou. No importa el què o el com, l’únic que realment importa és que el protagonista es trobi davant d’un repte i que sigui capaç de superar-lo. Per què em mires amb aquesta cara?

– Teo? – vaig balbucejar amb la boca farcida de crema.

La Jeanne es va posar a riure.

Realment et pensaves que només es podien viure aventures a la lluna o a la selva o al mig de l’Atlàntida? Imagina’t una criatura de 7 anys, un nen o una nena, tan se val, que s’ha perdut en un centre comercial. Posa’t en la seva pell. No sap tornar a casa, no sap a on són els seus pares, però té gana, molta gana. Què faries? – la Jeanne es va aixecar de la cadira –. Si has acabat de sopar, marxem. Et convido a dormir a casa: em podràs explicar més coses d’aquest tal Arnau Lletraferit i potser recordaré de qui es tracta.

Em vaig quedar a dormir a casa de la Jeanne i vaig descobrir que era una amfitriona excel•lent. Encara no ha recordat qui és l’Arnau, però estic segura que no estarà tranquil•la fins que ho descobreixi: per alguna cosa és una aventurera de pura raça que no es rendeix mai davant de les dificultats. I vosaltres? Us animeu a escriure un text que tingui com a protagonista a una criatura de 7 anys que s’ha perdut en un centre comercial i té gana? I per fer-ho una mica més difícil, com sempre, el text ha de ser curt: màxim 250 paraules.

Ens veiem d’aquí a quinze dies!

M.T. Saborit
Taller Virtual d’Escriptura Creativa.