La frase final

La llibreriaAquesta quinzena he estat a Vilanova. «Li vaig demanar que em dediqués algun dels seus llibres que teníem a la biblioteca, però em va respondre que no podia, que no els havia escrit ell. Semblava abatut». Han passat més de quinze anys, però el bibliotecari de Vilanova no ha oblidat ni un detall de la conversa amb l’Arnau Lletraferit. «Va insistir que necessitava saber com escrivien els altres escriptors, que volia conèixer la poetessa de les cinc paraules. Li vaig respondre que es deia Laura, que la seva germana treballava com a dependenta a la llibreria i li vaig explicar com hi podria arribar. Després d’escoltar-me amb atenció, l’Arnau no em va dir ni adéu: va obrir la porta i se’n va anar.»

Aprofitant que era a Vilanova, vaig caminar fins a la llibreria. No em va costar trobar-la en un local a prop del centre. Tres taules de novetats, parets plenes de llibres a banda i banda, unes escales al fons que conduïen a més estances plenes de llibres de pisos inferiors. La dona de darrere el taulell em va rebre amb un somriure. Quan li vaig demanar per la poetessa, però, el seu somriure es va entristir. Va sortir de darrere del mostrador i va començar a ordenar els llibres ja ordenats que hi havia a les prestatgeries. «Era la meva germana – em va respondre al cap d’un silenci etern –. És morta.» Estava a punt de marxar, amb una disculpa improvisada per haver estat tan inoportuna, quan la dona va tornar a parlar. «La Laura va estar malalta durant molts anys. Quan es trobava bé, m’ajudava a la llibreria, però la major part del temps se’l passava al llit, narcotitzada pels calmants. Tenia uns dolors molt forts. Només la vaig veure somriure una vegada durant tota la seva convalescència: la vegada que l’Arnau Lletraferit va entrar per aquesta porta per demanar la seva ajuda per poder escriure.»

La llibretera va caminar cap a l’interior de la botiga i em va demanar que la seguís. Vam baixar tres trams d’escala, Sempre ens quedarà Vilanovava obrir la porta d’un petit despatx i em va oferir una cadira i una tassa de te. «La Laura es va posar a riure en sentir la seva petició – el somriure de la dona reapareix –. “Vol que jo l’ajudi a escriure, a vostè? Deu ser una broma!” li va respondre la Laura, però no, l’Arnau Lletraferit va insistir que volia que la meva germana l’ajudés a escriure. “El bibliotecari m’ha parlat de tu. Jo abans tenia una musa, només m’havia d’asseure davant de la màquina d’escriure i teclejar, però ara la musa ja no hi és i jo no sé escriure sense ella. I tu… Com escrius?” La Laura es va quedar pensativa una estona i després li va respondre que ella acostumava a escriure a partir del final. “El final?” va preguntar l’Arnau, sense entendre-ho. “Primer penso com m’agradaria que s’acabés el text, llavors escric la resta.” I per posar-li un exemple, li va proposar que intentés escriure un text curt que s’acabés amb la frase: “sempre ens quedarà Vilanova”».

Em vaig acomiadar de la dona i vaig caminar fins a la sortida. Detectiu, aventurer, somiador…Abans d’obrir la porta, però, li vaig demanar si sabia a on podria haver anat l’Arnau després de parlar amb la seva germana. «Va comentar que tenia ganes de visitar tres experts escriptors – va respondre la llibretera –. Va explicar que volia parlar amb un aventurer, amb un detectiu i amb un somiador, que a cadascun d’ells els demanaria com construïen una trama, com treballaven la descripció, com creaven els personatges i com utilitzaven el narrador per unir totes les peces. Recordo que la Laura li va respondre que, si volia conèixer una veritable aventurera, no trobaria a ningú millor que la Jeanne.»

La llibretera no em va saber dir res més de la Jeanne, no sabia ni qui era ni a on trobar-la. He buscat informació per internet i he descobert que, a finals dels noranta, hi havia una escriptora amb aquest nom que deambulava per les muntanyes de Tavertet a la recerca dels botins perduts dels bandolers. Potser, encara hi és avui dia. Mentre jo reuneixo més informació, us animeu a escriure un text que acabi amb la frase proposada per la Laura? I per fer-ho una mica més difícil, com sempre, el text ha de ser curt: màxim 250 paraules.

Ens veiem d’aquí a quinze dies!

M.T. Saborit
Taller Virtual d’Escriptura Creativa.

sofeita