Deu paraules
A mitjans dels noranta, l’Arnau Lletraferit era un dels escriptors amb més renom de Catalunya, havia guanyat tots els premis literaris, el seu nom sonava com permanent a candidat a premi Nobel, les ràdios es barallaven per incloure’l en les seves tertúlies i les televisions li oferien quantitats astronòmiques per poder comptar amb la seva presència davant de les càmeres.
Sabia escriure, sabia com enfilar les paraules perquè es convertissin en imatges en les ments dels lectors, sabia descriure una posta de sol de tal manera que la gent plorés d’emoció, sabia com mantenir la tensió d’un relat sense necessitat d’amagar una bomba sota la taula dels comensals. Tenia un secret: la seva musa no el deixava mai sol. De dia o de nit, sempre se’ls veia junts: a la terrassa d’un bar prenent un cafè, al restaurant de moda degustant amb criteri l’especialitat del xef, al parc del centre de la ciutat remant relaxadament entre els cignes del llac. A la nit, quan la ciutat dormia, l’Arnau s’asseia davant de la seva màquina d’escriure i teclejava la història que la seva musa li inspirava a cau d’orella. Novel•les, contes, assajos, poemes, obres de teatre,… L’Arnau i la seva musa formaven un tàndem invencible. Fins que, una nit, la màgia que els unia es va trencar.
L’Arnau havia estat nerviós durant tot el dia, el seu editor li havia trucat al matí per dir-li que l’endemà volia llegir la seva nova novel•la i no havia volgut admetre que encara no havia començat a escriure-la. Quan es va asseure davant de la màquina d’escriure, només podia pensar en què tenia deu hores de foscor i tres-centes pàgines per escriure, trenta pàgines per hora, mitja plana per minut.
Potser va ser per això que, quan la musa li va demanar que li toqués una serenata amb el violí abans de començar a escriure, ell li va dir que no, que necessitava que li inspirés la història immediatament. I quan li va proposar que n’hi toqués al menys mitja, va tornar-li a dir que no. I quan el va amenaçar d’anar-se’n si no la tractava com es mereixia, ell va replicar que no la necessitava i va començar a escriure tot sol. «Plaf!»
Aquest és el soroll que va sentir l’Arnau. Quan va alçar els ulls de la màquina, la musa ja no hi era. Va deixar d’escriure immediatament, va sortir al balcó, va donar volts per tota la ciutat buscant-la però, quan els primers raigs de sol van perforar el vel de la nit, la musa encara no havia tornat. I tampoc no va tornar durant la setmana següent, ni durant el següent mes, ni durant el següent any, ni durant la següent dècada. La musa no va tornar mai més.
L’Arnau Lletraferit va caure en desgràcia. Ell, que estava acostumat a què les lletres fluïssin totes soles a través dels seus dits, de sobte es va trobar bloquejat, va ser incapaç d’escriure ni una sola lletra damunt del foli en blanc. Quan l’editor es va adonar que no li portaria més històries, el va fer fora de males maneres. Les ràdios, que abans el perseguien, van començar a no tornar-li les trucades. Les televisions el van oblidar, com si mai no hagués existit. El banc el va fer fora del pis per no pagar la hipoteca i els seus pares no el van voler acollir a casa perquè no volien admetre que s’hagués convertit en un no ningú. L’Arnau lletraferit es va quedar sol, completament sol.
Un dia, deambulant pel carrer, va sentir uns nois que repetien una frase que havia dit Picasso anys enrere: «Les muses existeixen, però t’han de trobar treballant.» Va ser com si un llamp li travessés el cos de punta a punta, des del dit petit del peu dret fins al cabell més fi del cap. Treballar… I si provava de «treballar»? Així és com l’Arnau Lletraferit es va convertir en un investigador de les lletres. Va començar a donar voltes per biblioteques, llibreries i editorials, va començar a visitar a tots els escriptors que coneixia, porta per porta, de dia i de nit. I a tots, tan aviat com li preguntaven què volia, els feia la mateixa pregunta. «I tu… Com escrius?»
Conta un bibliotecari de Vilanova que ell va ser un dels primers a qui l’Arnau Lletraferit va fer aquella pregunta. El bibliotecari li va respondre que ell no escrivia, que ell guardava les lletres que escrivien els altres. «I els altres… Com escriuen?» va insistir l’Arnau. El bibliotecari va recordar el secret per trencar el gel que li havia explicat una poetessa anys enrere. «Tria paraules a l’atzar i escriu un text que les inclogui». «A l’atzar?» va tornar a preguntar l’Arnau. El bibliotecari va mirar al seu voltant i va començar a assenyalar paraules que hi havia en els títols dels llibres que l’envoltaven. «Noranta, premi, sol, secret, xef, orella, foscor, violí, hipoteca, cabell: escriu un text que contingui com a mínim cinc d’aquestes deu paraules».
Fa anys que no veig l’Arnau. En realitat, ningú no sap a on para. De tant en tant, et trobes amb algú que l’ha vist remant entre els cignes o escarxofat a la butaca d’una terrassa del centre, però ningú no sap a on viu. Fa un parell de dies, em vaig trobar amb la seva musa: em va dir que li sabia greu haver-se enfadat amb l’Arnau, que volia fer-hi les paus però que no sabia a on trobar-lo. I em va demanar que l’ajudés a trobar-lo.
És per això que he decidit que explicaré en aquestes línies tot el què descobreixi de l’Arnau: m’he marcat un límit, setze quinzenes. Parlaré amb els qui l’Arnau va parlar, els repetiré les mateixes preguntes i publicaré aquí les seves respostes. Potser algú de vosaltres reconeixerà l’Arnau Lletraferit en les converses i em sabrà ajudar a trobar-lo, potser el mateix Arnau llegirà el seu nom i decidirà tornar pel seu propi seu en saber que la seva musa el busca desesperada.
Si no passa ni una cosa ni l’altra, com a mínim, tant jo com vosaltres aprendrem de bibliotecaris, d’editors, d’aventurers, de detectius i somiadors, perquè us proposo que vosaltres també feu com l’Arnau i us atreviu a escriure sense esperar l’ajuda de les muses. Us animeu a escriure un text amb cinc de les paraules proposades pel bibliotecari? Segur que sí! I per fer-ho una mica més difícil, el text ha de ser curt: màxim 250 paraules.
Ens veiem d’aquí a quinze dies!
M.T. Saborit
Taller Virtual d’Escriptura Creativa.
