El secret del meu turbant, Nadia Ghulam i Agnès Rotger

LA TERTÚLIA
Dimecres 8 d’abril

Comencem la sessió amb una pregunta, una mica insidiosa, de la conductora: “Què tal, la literatura?” Després del bany literari de Murakami, la història de la noia afganesa es mou en els llindars del relat periodístic, i estic segura que les meves lectores, i el lector, m’ho retrauran. Però descobreixo que la història de la Nadia és “molta història”.

Comença la Marta, per a qui ha estat una lectura fàcil, tot just tres dies, encara que hi ha capítols que se li han fet una mica lents. Elogia la figura de la Nadia, el seu coratge i valor, i remarca el fet que estem llegint una narració, i que l’Afganistan és un país amb una gran tradició oral de contacontes, com ens explica la protagonista.

Per a l’Anna Mª, ha estat un llibre diferent, d’una lectura molt humana, que l’ha feta emocionar. Destaca la lluita per la llibertat, la solidaritat i la justícia de la protagonista, que sap sobreposar-se a la mort del germà, l’hereu, i no dubta a disfressar-se de noi per poder alimentar la seva família.

La Soledad l’ha trobat una lectura planera (2 dies), gairebé infantil, d’on destaca el valor d’aquesta noia enfrontada a un fanatisme que no permet a les dones ni treballar ni estudiar.

La Dolors recorda que aquesta novel.la va merèixer el premi de novel.la Prudenci Bertrana (2010), mentre que ella ni tan sols no la veu gaire novel.la, sinó relat biogràfic, la narració d’una realitat angoixant on una noia de 14 anys ha de patir una desfiguració de la cara i la desaparició de la figura del pare, que resta absent després de conèixer la mort del fill. Atribueix al fet que sigui una narració biogràfica la feblesa de la trama, que en ocasions es fa pesada de seguir ja que reitera un cicle de treballs i estudis, amb constants al.lusions a la gana.

La Maria Teresa es pregunta pel final, ja que l’obra s’acaba abruptament, quan encara quedaven aspectes per resoldre. Remarca també el fet que, en entrar al col.legi de noies, la Nadia tingués molts problemes pel seu aspecte, mentre que en companyia dels nois aquest tema ni tan sols es remarca.

La Maricarmen està d’acord a considerar un relat biogràfic la vida d’aquesta noia en un país maltractat per les guerres, primer els russos, després els talibans. Destaca la duresa del procés d’invisibilització de les dones: la submissió, la prohibició de conduir, d’estudiar, de treballar.

L’Evèlia parla del contrast entre la primera part del llibre, una família feliç, amb amics a qui agrada de convidar, i com tot s’acaba a causa de la guerra. Amb el canvi de govern, el pare perd el treball, la filla queda desfigurada per una bomba, el fill es perd i és assassinat. La mare no sap fer res, i la Nadia assumeix el rol de salvadora de la família.

La Mercè esmenta els capítols que parlen del camp de refugiats, amb una cita concreta de la protagonista: “Jo sempre pensava que no era gens valenta, però de què em servia plorar si no hi havia la mare per consolar-me?” Aquesta negació de l’autocompassió és la força que empeny la Nadia a sobreviure, a salvar-se a ella i als altres.

La Paquita recorda que, malgrat que la terrible situació de la dona a l’Afganistan ens pugui semblar molt llunyana, ella mateixa, que als 20 anys fou mare, va haver de sol.licitar el permís del seu marit per ingressar a l’hospital. Destaca el contrast entre l’Afganistan i el Pakistan, on la Nadia va breument d’excursió, i el valor que dóna a poder comprar un parell de cassettes: “Era música, i la música era llibertat”. La troba una narració natural, d’unes vivències dures narrades com fets lineals. Tanmateix, veu el final poc creïble: curiosament, li manca versemblança.

En Manuel opina que, literàriament, és un llibre fluix. Destaca una frase: “La ignorància dels homes és la base de la maldat i de les guerres”. Les escenes li recorden els gravats de “Los desastres de la guerra”, de Goya. Destaca la pèrdua de la llibertat de les dones, la força de voluntat i l’absència de por de la protagonista. També comenta que hi ha un cert enamorament de la Nadia envers un dels seus amics, que sembla que li correspon, encara que ell la creu un noi.

La Neus, finalment, es pregunta per la sort d’aquesta família afganesa un cop la filla se n’ha anat a Barcelona, on viu, i tots plegats estem d’acord que no els pot haver abandonat a la seva sort.

Quedem per a la pròxima sessió, on farem l’última incursió literària d’aquest curs tot comentant “Fahrenheit 451” de Ray Bradbury.

LES AUTORES
Nadia Ghulam i Agnès Rotger

Nadia Ghulam

Nadia Ghulam (Kabul, 1985) ve de l’Afganistan, un país i una cultura rics d’una saviesa que s’expressa en els contes al voltant d’un braser, on parlar i escoltar continua sent important. A El secret del meu turbant (Premi Prudenci Bertrana 2010) va narrar –amb la col·laboració d’Agnès Rotger– els avatars de la seva vida, i ara –amb la col·laboració de Joan Soler –explica els contes que la seva mare li contaba a l’hospital on va estar ingressada a conseqüència d’una bomba. Per això els anomena Contes que em van curar. Gràcies a ella arriben, de viva veu, al nostre país i a la nostra cultura, on, de viva lletra, són escrits i publicats per primera vegada, en català.

Agnès Rotger i Dunyó.

Agnès Rotger i Dunyó va néixer a Badalona el 1973. Periodista de formació, col·labora amb diversos mitjans com Sàpiens i Descobrir Catalunya, i ha dirigit les editorials Pòrtic i Mina. Ha escrit tres llibres pràctics per adults i dos per a nens. Nàdia. El secret del meu turbant és el seu primer projecte literari.

L’OBRA
El secret del meu turbant

El secret del meu turbant, obra guanyadora del Premi Prudenci Bertrana, narra la història real d’una jove afganesa, Nadia Ghulam, que ha de sobreviure al Kabul talibà. Una bomba va marcar la vida de Ghulam quan només tenia vuit anys, li va deixar importants seqüeles físiques i pèrdues familiars. Durant els dos anys que va estar hospitalitzada es va instaurar el règim talibà.

Als deu anys es va vestir de noi per poder treballar, ja que els talibans no els ho permeten a les dones. Va comprar roba d’home i va suplantar el seu germà, assassinat durant la guerra civil. Així, durant deu anys va treballar amb la identitat falsa per poder mantenir els seus pares malalts i les seves germanes petites.

El secret del meu turbant és un llibre valent i sincer, com també ho és la Nadia, que en primera persona i d’una manera molt generosa comparteix amb els lectors la seva vida.

Així coneixem com amb vuit anys es va cremar la cara i part del cos per culpa d’una bomba que va esclatar a casa seva durant la guerra civil afganesa dels anys noranta. També com va decidir fer-se passar per un noi -imagineu-vos el perill que això comporta en una societat governada pels talibans- per poder treballar i ajudar la seva família, i com se les va arreglar per poder compaginar les dues vides sent Nadia i Zelmai alhora.

També ens parla de l’amistat, de l’amor, de la religió i del fanatisme religiós, dels canvis socials que es van produint i, sobretot, de les ganes d’aprendre que sempre va tenir i de les ànsies de llibertat per poder tornar a ser ella mateixa. I de com, finalment, pot viatjar a Occident mitjançant una ONG per poder-se operar a Barcelona.

Es poden fer dues lectures d’El secret del meu turbant, una social i una altra personal, amb el fil conductor compartit de la doble vida a la qual va haver de fer front la Nadia, de vegades amb resignació, de vegades amb ràbia, però sempre amb valentia i esperança.

Aquest és un llibre que commou, dur de pair per moments i que no us deixarà indiferents però que, afortunadament, té un final feliç.

Aquesta és la història de la Nadia, una noia que va lluitar per la seva llibertat.

Maria Rosa Nogué.
La Crisàlide.