Amb ulls americans. Carme Riera
Club de Lectura La Crisàlide
Ens reunim avui a comentar la novel·la Amb ulls americans, de Carme Riera, una novel·la satírica de la seva tercera etapa, que ens proposa un quadre de la Barcelona postlímpica, vist des del prisma d’un periodista i aventurer americà, en George Mc Gregor. Excusa la seva absència en Jaume Freire, que va a recollir un premi del Concurs Literari de l’Aula d’Extensió Universitària.
Anna Maria Montané comença el comentari tot parlant de la memòria històrica, ja que el protagonista fa un repàs per la història de Catalunya. En destaca la ironia i la crítica constructiva.
En Ramon Also també hi ha vist aquest factor positiu de la ironia sobre els catalans.
Per a la Neus Solé, és una novel·la d’estratègia, ja que amb el recurs de l’estranger que ve a Catalunya es permet dir més coses que si les volgués exposar directament. Alguns polítics s’esmenten pel seu nom –Carod, Pujol- d’altres són força identificables, com en Puigdevall. També s’hi fa una crítica de les classes aristocràtiques.
A en Josep Maria Olivar, com també als seus companys, no li ha agradat; l’ha trobada una farsa que no aprofundeix prou. Destaca l’escena que passa en el Liceu.
En Cèsar Verdejo s’hi ha posat amb ganes –Carme Riera és una bona autora, de qui havíem llegir Dins el darrer blau– però després ha tingut una certa decepció, ja que és una història que no acaba de reeixir.
Amb ulls americans, el llibre
La Carme Mayoral també coincideix que el personatge de George Mac Gregor desvetlla expectatives, però no les acaba d’acomplir: fa una crítica antiga, per exemple l’alcalde es pot identificar amb en Joan Clos.
A la Teresa Rodríguez, en canvi, li ha agradat aquesta crítica del país. Li ha fet riure el personatge del periodista, amb alguns detalls com el fet que es posi la barretina, pensant que tothom en porta. També en destaca quan parla de la calma. Creu que fa un retrat de l’època del tripartit.
A la Rosa Llop, aquesta novel·la no li ha desagradat. L’ha trobat un llibre d’humor, d’entreteniment, on destaca la crítica dels catalans.
La Rosalia Gil, per introduir altres aspectes en el comentari, veu en el llibre una crítica del desig de guardar sigui com sigui les aparences. Així, en Puigdevall té una família tradicional, a Manresa, on la dona regenta una bomboneria; es disfressa i canvia de personalitat perquè ningú pugui saber que és gai. També es critica l’aristocràcia; la marquesa de la Marsalada no vol pagar les classes d’anglès d’en George, però diu que no li calen: al xicot, el presenten com el fill d’un empresari petrolier de Texas. Hi ha un gust molt estès per aparentar el que no s’és.
Carme Riera, l’escriptora
La Susanna Soler coincideix en què és un llibre que no acaba d’aprofundir en la crítica. Manresana d’origen, li ha fet gràcia que estigui ambientat a la seva ciutat, però en canvi hi ha una pífia grossa: parla de Rambla i a Manresa no n’hi ha, és un passeig. El plantejament de veure Catalunya des d’uns ulls americans li sembla atractiu, però després la història es queda en la superfície.
A la Carla Soler li sembla que aquesta novel·la és, en certa manera, un experiment, però que les circumstàncies que narra s’han quedat una mica cenyides a l’època que mostra, el 2009. Destaca la mordacitat i la intencionalitat crítica, amb alguns moments molt bons, com quan diuen “Això és enganyar la gent”. Recorda el primer títol de Carme Riera, el recull de relats “Te deix, amor, la mar com a penyora”, d’una gran frescor i originalitat en el moment que fou publicat i premiat. Neus Solé recorda també el segon, Jo pos per testimoni les gavines.
I ens acomiadem fins a la propera i darrera sessió d’aquest curs, on comentarem Camins de pedra, de Teresa Duch, amb presència de l’autora.
Maria Rosa Nogué.
La Crisàlide.
