La caverna. José Saramago

Ens reunim avui al voltant d’una de les novel·les de maduresa del Premi Nobel José Saramago. 

Inicia la roda la Carme Mayoral, que ens avisa que no l’ha pogut acabar, però que ja havia llegit d’aquest autor L’assaig de la ceguesa i que hi troba sempre una gran sensibilitat. Destaca el diàleg inicial, entre gendre i sogre; la manera de veure la vida, la valoració del treball d’homes i dones.

La Teresa Rodríguez ha vist en la descripció del centre comercial un avís del lloc on ens pot aconduir el mal anomenat “progrés”, un crit d’alerta perquè no ens deixem portar.

En Josep Maria Olivar reconeix que no és el seu estil preferit i que li han sobrat unes quantes pàgines, però destaca el detall amb què descriu el barri del protagonista, un terrissaire, els hivernacles, el pas de la ceràmica al plàstic, que presagia la destrucció del món antic. També li agraden els detalls del forn.

En César Verdejo també admet que no l’ha pogut acabar, però que li han sobtat la intel·ligència, l’erudició, la facilitat i la lucidesa amb què l’autor descriu un món. El veu un text ple d’un llenguatge ric, descriptiu, filosòfic, i també humà i senzill. L’autor és un gran observador de l’entorn. Destaca la figura del gos Trobat, que lliga amb la frase “com més conec el gènere humà, més m’estimo els animals.”

En Ramon Also explica que no és pas el seu gènere, i que el llibre se li ha fet molt pesat.

La caverna, el llibre

En Jaume Freire diu que se li ha fet una lectura una mica lenta, però que li ha agradat. En destaca  els diàlegs, la tendresa amb què retrata el gos Trobat, i la personalitat d’en Cipriano Algor, el protagonista, un home a qui costa de mostrar els seus sentiments, i que en canvi s’apropa al seu gos. També destaca la idea de la voracitat de les grans superfícies, on fins i tot s’arriben a vendre entrades de les víctimes que s’han trobat al soterrani, el germen de la caverna. També ens regala una frase que ha subratllat i que descriu com la vida mateixa: “Ni el jove sap tot el que pot fer, ni el vell pot fer tot el que sap”.

L’Anna Maria Montané el destaca com un llibre extraordinari, i parla també de la condició de l’autor, que es va haver d’exiliar de Portugal i va acabar residint a Lanzarote. Un autor on es barregen l’existencialisme i l’humanisme, amb una obra literària immensa. També destaca la idea fonamental del llibre, ja a partir del títol, centrada en la Caverna dels diàlegs de Plató, en el seu llibre VII, i on es parla de l’amor i la mort

José Saramago, l’autor

La Carla Soler el defineix com un autor extraordinari, que en aquest llibre aconsegueix barrejar, d’una manera senzilla i creïble, la filosofia amb les peripècies de la gent humil.  Sap, també, mostrar com es fa la ceràmica i extreure’n lliçons per a la vida diària. Justa Isasca, la mare de la Marta, es mor davant del torn, i és la filla qui diu al pare: “No parli de la mort.” El pare li respon: “És mentre som vius que podem parlar de la mort, no després”. Destaca també l’ús del “nosaltres” narratiu, plural, social, comunista. Destaca també el sentit de l’humor de l’autor, present per exemple quan en Cipriano té el lloc 13 a la cua on l’hauran d’acomiadar com a terrissaire, i es canvia de lloc. Té el 14, però ell segueix dient: “Soc el 13”, que s’ha canviat de lloc.

La Susanna Soler destaca també la lectura contemporània de La caverna de Plató, i remarca com es mostra la societat tradicional, lenta, rural, arcaica, que es troba entre els canvis forçats del progrés i l’aparició d’un grup creixent de miserables que viuen al voltant de l’enorme centre devorador. En la trama, l’amor entre la Isaura i en Cipriano –que viuen una retrobada estil Hollywood-, entre la Marta i en Marcial, entre pare i filla, és el que salva l’existència humana.

La Rosalia Gil ho veu com l’exemple del peix gran que es menja el petit. Li ha agradat la manera com es mostra i s’exemplifica la feina del taller de ceràmica: les figures, els motllos, el forn que demana molta llenya. També destaca el detall de la gerra amb la nansa trencada, que ajuda a la relació entre en Cipriano i la Isaura, així com la sensació de l’home que es queda sense feina, en el rol clàssic, i es dedica a fer la ronda pel centre comercial.

A la Rosa Llop li ha agradat molt, sobretot les converses entre pare, filla i gendre, i la manera com la família entra i observa el centre comercial. Algunes descripcions, però, se li han fet una mica empalagoses. 

Club de lectura La Crisàlide a la Joan Oliva i Milà

A la Neus Solé, aquest autor li agrada molt; sempre ofereix una mirada crítica sobre el món, que aquí s’aprecia a través de la faula de la caverna, on ve a dir que el que veiem no existeix, sinó que és el que els altres volen que veiem.  També li ha agradat l’esment de les restes ceràmiques, la vaixella rebutjada pel centre i que en Cipriano diposita curosament en una cova al costat del riu, perquè siguin descobertes en uns anys. Parla també de la història d’amor d’en Cipriano i de la Isaura, i també amb el gos Trobat –quan al Centre no deixen tenir animals. És una filosofia que parla del valor del dia a dia, d’una manera de viure on s’aprecia el que es té, tant el material com l’immaterial.

I acabem amb una tertúlia sobre el valor de la metàfora, sobre la filosofia, sobre el perquè de tot plegat…

Maria Rosa Nogué.
La Crisàlide.