Club de Lectura de Ciència Ficció. Topolino

Dilluns 12 de desembre es va fer la darrera reunió d’aquest any del Club de Lectura de Ciència Ficció on s’ha comentat el còmic Topolino, de l’autor vilanoví Alfons Figueras.

Ha estat una sessió molt especial, doncs ens ha acompanyat l’Antoni Guiral, escriptor d’historietes per a diversos dibuixants, i que sobretot és un teòric i divulgador del còmic o com li agrada a ell dir del TBO. Va començar la seva carrera el 1981.

Amb ell hem descobert una mica més d´Alfons Figueras considerat i estudiat pels autors, podríem dir que és un autor d´autors.

L’autor

Alfons Figueras, molt influenciat per totes les pel·lícules que va veure en la seva infància, creix a l’ambient dels anys trenta, quan el cinema fantàstic coneix a Espanya un auge extraordinari, amb títols com El Fantasma de l’òpera, Nosferatu, Frankenstein, L’home invisible, King Kong… i amb elles, mil pel·lícules de jornades amb temes de cabalistes, selva i gàngsters, sempre tocats d’elements fantàstics.

I amb el cinema, la novel·la popular, que aleshores arriba al seu màxim esplendor a les editorials de Madrid i Barcelona, mentre que el còmic espanyol ja inicia la seva etapa moderna – estimulada per l’aportació del còmic americà-. Cinema i historietes.

És l’univers descrit per Figueras als seus articles i reconstruït a les seves historietes, sempre amb l’enyorança de la infància perduda, amb les seves pel·lícules, els Pulps, els còmics, la màgia popular de les imatges.

Tot això fidelment reflectit al còmic Topolino, la seva creació més personal, independent i significativa ja que és ell i el seu propi món.

L’obra

Topolino és un dels personatges més atípics del món de la historieta. Creat per a la revista Bravo el 1968, és l’antítesi de l’heroi: petit, grassonet, amb bigoti, barret i corbata de llacet, el seu aspecte és més proper al d’un plàcid funcionari que al d’un heroi que es veu embolicat en les més estrafolàries aventures.

I, tot i això, Topolino és un heroi, encara que sigui l’últim. Armat amb poc més que la seva intel·ligència i les seves mans nues, Topolino fa front a tota mena de malvats sortits d’una imaginació alimentada pels pulps i els serials d’aventures dels anys 20 i 30.

El dibuix és el propi de la historieta humorística: molt simple, caricaturesc, i sense més escenaris que un simple camp. La principal característica d’aquests còmics és la seva referència continuada al gènere pulp, els fulletons i les pel·lícules d’aventures clàssiques.

rietes de Figueres estan plenes de carreres, d’anades i vingudes dels personatges que apareixen i desapareixen corrent, perseguint-se els uns als altres com a les pel·lícules mudes d’humor, com al cel·luloide ranci que gràcies a la televisió s’ha anomenat generalment “cinema còmic”.

Topolino, distingeix sagaçment ambdues realitats fent que “l’últim heroi” visqui les seves aventures quan està sol i ningú no el veu, sense que sigui cregut pels seus companys quan intenta explicar-les als altres; així es manté la incògnita de si el món de Figueres pertany a la realitat o és un univers irreal i oníric.

Però sobretot hem gaudit de la xerrada d’Antoni, de les tires còmiques d’Alfons i de totes aquestes referències als voladors del cel, els robots, les mòmies i els grans dolents.

Perquè la ciència ficció és diversió i imaginació.