Ànima, Wajdi Mouawad
En aquesta segona trobada de La Crisàlide, els clubaires comenten Ànima de Wajdi Mouawad.
La tertúlia: 16 de novembre de 2022
Comencem el comentari amb l’opinió espontània de Teresa Rodríguez, per qui aquesta novel·la ha estat molt dura tan des del punt de vista de la tècnica com també de la temàtica en si, així que no l’ha pogut acabar.
També comparteix aquesta opinió la Rosalia Gil, que ha tingut la sensació d’estar perduda en molts capítols, per culpa del constant canvi de punts de vista, més alguns fragments força extensos en anglès, i amb una temàtica crua, plena de truculència.
En César Verdejo, que no ha pogut acudir, ens ha enviat un correu on explica que l’obra no li ha agradat, ni per la trama ni pel desenvolupament, especialment certs passatges que no li van semblar prou realistes –la cruesa de l’assassinat de la dona del protagonista, la nit de sexe al refugi rememorant pas a pas la violació-, per la qual cosa estava interessat a sentir el parer dels companys i companyes, sempre enriquidor.
També Ramon Also s’ha excusat per no poder acudir, però d’altra banda també ha trobat que l’obra l’inquietava massa i no l’ha pogut continuar.
A la Rosa Llop, en canvi, aquesta novel·la li ha agradat molt. El recurs de fer que els animals parlin l’ha trobat molt original, i encara que sigui un llibre dur i cru, és dels que ha trobat més interessants d’entre els molts que ha llegit.
Segona sessió del Club de Lectura La Crisàlide
A la Carla Soler també li ha semblat un llibre molt elaborat, d’una impressionant riquesa de recursos. L’autor va trigar 10 anys a fer-lo, i s’hi noten. Potser sí que els noms dels animals no hauria calgut posar-los en llatí, i de vegades el relat es fa feixuc. La connexió del protagonista amb els animals, en general, se li fa sobrera.
Per a la Susanna Soler, el fet que hi hagi els noms dels animals en cada capítol ajuda a fer-se una idea d’allò que ocorre, i de mica en mica s’esborren les barreres entre l’ésser humà i els animals. En la 3a part, aquesta història canvia i ens narra amb gran duresa l’extermini en els camps de Sabra i Xatil·la: ens parla de bondat i maldat, de blanc i negre, tot barrejat, tant capaços tots plegats d’una cosa com de l’altra.
A la Neus Català, de nou incorporada a la nostra tertúlia, li ha agradat que els noms dels animals estiguessin en llatí, i no li ha molestat que alguns passatges es mantinguessin en anglès. La història en si se li ha fet molt interessant, entre els narradors que són diferents animals, i els capítols curts. A més, té un missatge molt interessant. L’ha recomanada a un altre club de lectura, a veure què els semblarà!
La Núria Sánchez ens explica que s’ho ha passat molt malament llegint aquesta novel·la, com si fos una pel·lícula de terror. És un llibre cru, brutal, on tots els personatges són desgraciats, ningú s’escapa del crim o de la violació.
Ànima de Wajdi Mouawad
Font: www.periscopi.cat
En Josep Maria Olivar coincideix en què l’ha llegit per disciplina, però un cop posats, l’ha trobat original, sobretot pels punts de vista diferenciats entre tants animals. Veu un paral·lelisme entre la segregació que rep la reserva índia –el focus de tanta brutalitat- i la manera com són tractats els palestins de Sabra i Xatil·la. S’ha informat, i ens comenta que l’autor, Mouawad, és cristià maronita, o sigui que pertany al grup que exercí la màxima violència contra les víctimes palestines, o sigui que fa una denúncia del fanatisme religiós.
Anna Maria Mercadé elogia la traducció d’Anna Casassas i cita una frase de l’obra: “Si el nàixer és un regal, la destrucció la fa l’humà”. En aquesta obra, s’humanitzen animals i es desdibuixen els humans. Es busca l’equilibri entre la natura i el cosmos, i es parla de les forces tel·lúriques, del dia i de la nit. Li ha agradat molt.
A en Jaume Freire, que tanca la roda d’aquesta sessió, li ha agradat l’obra, especialment el fet que parlin els animals. És la vida dels humans, vista des dels animals. Parla també de la mort del padrastre, especialment crua, i del gos que apareix gairebé miraculosament i salva el protagonista, un gos especial, del tot fidel, que ens mostra el que pot arribar a ser una relació home-gos. Esmenta una frase que apareix en el llibre: “Tots som assassins, però n’hi ha que ho som per elecció”.
Així acabem el comentari d’una obra original, dura i sense concessions, però que manté al final una llum d’esperança, i ens acomiadem fins a la propera sessió, on comentarem L’animal moribund, de Philip Roth.
Maria Rosa Nogué.
La Crisàlide.
