Mujeres de negro

El Club de Lectura d’Adults de la Biblioteca, que es reuneix la tarda de l’últim dissabte de cada mes, i pel mes de novembre està preparant la lectura de la novel·la Mujeres de negro, de Josefina Aldecoa.

L’obra:

 Mujeres de negro és la segona novel·la de la trilogia creada per l’autora als anys 90, on vessa una gran part de contingut autobiogràfic. Va precedida per Diario de una maestra (1990) i seguida per La fuerza del destino (1997). Es considera, en part, una resposta al discurs polític sobre educació que campava en els anys de la transició, i que ella considerava encara poc laic.
El llibre, narrat en primera persona – primer des de la veu d’una nena, després d’una jove i finalment d’una dona que inicia la seva maduració – que fàcilment podem identificar, encara que sigui parcialment, amb la pròpia de l’autora, retrata l’Espanya negra de la guerra i la postguerra, representada per tres dones endolades, immerses en la frustració, la impotència i la tristesa. Posteriorment ens du fins a Mèxic i a la vida de l’exili, per retornar-nos a l’Espanya dels anys cinquanta i l’ambient d’una Universitat que no trigarà a despertar.
Escrita amb l’estil sobri i realista, ens fa un retrat ponderat dels diferents ambients i ens porta de la mà pel pas de la infantesa, l’adolescència i l’entrada de la protagonista a l’edat adulta, a través de la dependència i rebel·lia de la filla contra l’ambient trist que li arriba de les altres dues dones.
Realisme, però també nostàlgia i tendresa, al servei d’una crònica del patiment de tres generacions que van veure la seva vida condicionada per una guerra fratricida i les seves terribles conseqüències.

L’autor:
Josefina Rodríguez Álvarez, escriptora i pedagoga, pren el nom literari de Josefina Aldecoa (o de Josefina R. Aldecoa), en morir el 1969 el seu marit, també escriptor, Ignacio Aldecoa (Vitòria 1925, Madrid 1969).
Nascuda a León, el 1926, filla i néta de mestres de la Institución Libre de Enseñanza, va formar part d’un grup literari, a León, que va crear la revista literària Espadaña.
El 1944 es trasllada a Madrid, estudia Filosofia i Lletres, i es doctora en Pedagogia. Durant els anys de la facultat entra en contacte amb un grup d’escriptors que després formarien la Generació dels 50: Carmen Martín Gaite, Rafael Sánchez Ferlosio, Alfonso Sastre, Jesús Fernández Santos e Ignacio Aldecoa, amb qui es casa el 1952 i té una filla, Susana.
El 1959 funda el col·legi Estilo, inspirat en les idees vessades en la seva tesi doctoral i amb clares influències d’escoles que havia visitat a Anglaterra i Estats Units.
A banda de la seva tesi doctoral, que publica amb el títol El arte del niño (1960), la seva primera publicació és A ninguna parte (1969), una col·lecció de contes.
La mort del seu marit la manté allunyada de les lletres durant 10 anys, que dedica exclusivament a la docència.
Reapareix, ja amb el nom de Josefina Aldecoa, el 1981, amb una edició crítica de contes del seu marit, i des d’aleshores, gairebé fins a la seva mort, als 85 anys, no deixa de publicar: Los niños de la guerra (1983); La enredadera (1984); Porque éramos jóvenes (1986); El vergel (1988); Cuento para Susana (1988); Historia de una maestra (1990); Mujeres de negro (1994); Ignacio Aldecoa en su paraíso (1996); Espejismos (1996), cuento en Madres e hijas; La fuerza del destino (1997); Confesiones de una abuela (1998); Pinko y su perro (1998) ; El mejor (1998), cuento en Cuentos de fútbol II; La rebelión (1999), cuento en Mujeres al alba.; El desafío (2000), cuento en Cuentos solidarios 2; Fiebre (2001); La educación de nuestros hijos (2001); El enigma (2002); En la distancia (2004). Memòries; La Casa Gris (2005); Hermanas (2008); Madrid, Otoño, Sábado (2012) . Cuentos completos. Inclou els llibres A ninguna parte (1961) y Fiebre (2001), i els contes «Cuento para Susana» (1988) y «El mejor» (1998).
Josefina Aldecoa va obtener els guardons següents: Premio Castilla y León de las Letras, el 2003 i el 2004; la Gran Cruz d’Alfonso X el Sabio, el 2004; la Medalla de Oro al Mérito en el Trabajo, el 2005; el VII Premio Julián Basteiro de las Artes y las Letras el 2005; la Medalla de Oro de las Bellas Artes, el 2006 i el Premio Internacional de Letras. Fundación Gabarrón, el 2006.
Mor el 2011 a Mazcuerras, Cantàbria.