‘Ropa, música, chicos’ de Viv Albertine

Com els vells elepés, aquest llibre té una cara A i una cara B. La primera podria titular-se «Sexe, drogues i punk». La segona, «Hi ha vida després del punk». Aquesta setmana trobareu com a novetat a la secció de música Ropa, música, chicos la biografia de la cantant Viv Albertine.

Viv Albertine arriba a Londres en 1958 amb quatre anys, procedent de Sídney. Aquestes memòries arrenquen amb la seva infància i adolescència, entre descobriments musicals –John Lennon, els Kinks, Marc Bolan–, concerts -–dels Stones, David Bowie…–, primeres escapades –a Ámsterdam– i primeres experiències adultes.

A la fi dels anys setanta, dues trobades ho canvien tot: coneix a Mick Jones i descobreix a Patti Smith.

A partir d’aquí, Viv s’integra en l’emergent escena punk i viu en primera línia aquells anys de revolta, provocació i excessos: els Sex Pistols, Malcolm McLaren, Vivienne Westwood, els Clash, Sid Vicious i Johnny Thunders, la formació del grup de noies The Slits, en el qual toca la guitarra, els locals mítics, el Soho, amb els seus cinemes porno i els seus clubs, els concerts salvatges, l’heroïna, les baralles amb skinheads, el descobriment del free jazz i la gira a la qual conviden a Do Cherry…, fins que a principis dels vuitanta la seva banda es dissol.

Arrenca llavors la cara B, amb la necessitat de reinventar-se, l’interès pel cinema, un avortament, una filla, el càncer de coll d’úter, el divorci després d’un llarg matrimoni i la seva nova situació com a dona madura, tema al qual dedica una cançó: «Confessions of a MILF».

Escrit amb una sinceritat aclaparadora, el llibre és abans de res una valuosíssima crònica de primera mà de l’efervescència punk. Però és també el relat d’una època turbulenta i vibrant, i un llibre sobre els reptes de la maduresa i la necessitat de buscar nous camins en l’àmbit artístic i personal.

Viv Albertine (Sídney, 1954) va ser una figura rellevant de l’escena punk londinenca i membre de la influent banda femenina The Slits.

Ha treballat en diversos projectes cinematogràfics i televisius, i, després d’un silenci de més de vint anys, va reprendre la seva carrera musical en solitari el 2010 amb l’EP de quatre temes Flesh i en 2012 amb el disc The Vermillion Border, molt bé rebut per la crítica.