L’amiga genial, Elena Ferrante

LA TERTÚLIA
Dimecres 3 d’octubre

La primera sessió d’aquest nou curs, 2018-19, té l’emoció especial de reveure les lectores i lectors del curs passat, més les lectores noves que ens acompanyaran enguany. Acomiadem amb una abraçada les amigues Maria Jesús Alonso, Marta Gómez, Evelia Casado, M. Mercè Caba, Pepi Mota, Lluïsa Guerrero, Dolors Juan i l’amic Quim Vergés, amb qui hem compartit molt grates estones, i saludem l’Anna Aguayo, l’Olga Fatgini, la Maria Rodríguez, la Glòria Company, la Mercè Fernández, la Pilar Masdeu i la Montse Rius, amb qui segur que formarem un club ben entranyable.

Comptem un any més amb Paquita Puig, Anna Maria Montané, Teresa Rodríguez, Patricia Lewis, Mercè Porta, Ramon Also, M.Soledat Marsal, Enriqueta Olivar, Rosa Llop, Mary Carmen Paredes, Ana Jiménez, Josefa Fonollosa i Maria Teresa Ventosa. Sigueu totes benvingudes i benvinguts, i, doncs, comencem!

Inicia el comentari Mercè Porta, que ha trobat en L’amiga genial un relat precís, de por i de submissió, on destaquen els fets del passat i la misèria del present. Sobresurt de tot plegat l’amistat de dues nenes, l’Elena i la Lila, unides així mateix per l’enveja, la rancúnia i l’admiració. El final, amb la Lila entre els dos pretendents, queda obert cap al segon volum de la tetralogia.

L’Anna Aguayo diu que aquest llibre l’ha fascinada; l’ha llegit amb ganes de saber com seguia, i el considera una radiografia excepcional d’una època, tant pel comportament femení com pels 50 personatges dels quals se’n detallen noms i cognoms. La història és la de dues nenes que descobreixen la vida: la infantesa, l’adolescència, estan plenes de quimeres, somnis i desitjos. Un relat que desprèn claredat i humanitat, amb una mirada molt concreta a l’escola pública, tan severa i plena de càstigs, en un barri dur i humil dels anys 50-60.

A la Patricia Lewis li ha agradat molt: la recreació de l’època, les conductes, on predomina el masclisme i la violència, en el si d’una societat napolitana. Remarca el control dels germans sobre el comportament de les seves germanes; una societat opressora que duu les protagonistes a una competició plena d’orgull. També es fa esment de l’atracció pel luxe: els diners, els cotxes, mentre la Lila i la Lenù rivalitzen per aprendre grec i llatí.

A la Sole Marsal li ha agradat, però se li ha fet molt llarga; li ha trobat un to de pel·lícula italiana.

La Teresa Rodríguez l’ha trobada una bona novel·la, especialment pel que fa a la formació de l’Elena, que es trobarà entre dos móns, el dels amics de la infància i el de les noves amistats que farà a l’Institut. Tant el germà de la Lila com el pare els troba extremadament masclistes, un tret que marca tota la societat en general.

La Montse Rius ho veu com el relat d’una època, on destaca l’estimació entre dues dones en una societat molt masclista, que dona per fet que les noies han de quedar-se a casa o treballar, però no pas estudiar. La mestra Oliveiro és, en tot cas, qui aconsegueix que una d’elles, la Lena, pugui seguir els estudis.

A la Teresa Ventosa li ha semblat un relat agradable, que destaca l’amistat de dues nenes, on la Lila és la més atrevida, descarada, amb un punt de dolenteria, mentre que la Lena, Lenù, està molt influenciada per ella. Totes dues són molt llestes, immerses com estan en l’ambient tancat del barri napolità.

La Pilar Masdeu vol destacar que la Lila, tot i aquest punt de dolenteria, ajuda i esperona molt la Lena: la punxa perquè treballi més, l’ajuda, malgrat les enveges entre totes dues, és com si la Lila volgués aquest destí, diferent del seu, per a la seva amiga.

La Mercè Fernández comenta la realitat amb què s’enfronten totes dues: una autèntica lluita contra les ciscumstàncies. Lila, malgrat tot, semblava haver triomfat per damunt del despotisme del germà i del pare, però acaba assumint un destí diferent de la Lena. Remarca que, quan estan enfadats, parlen en napolità, mentre que si volen quedar bé parlen en italià estàndard, que representa més fi.

L’Anna Mª Montané comenta que li ha agradat molt; l’ha trobat una crònica descriptiva d’una realitat humana i complexa. Destaca que el llibre té una estructura complicada, i que s’hi toquen molts temes, des de les relacions familiars, fins a la dualitat de les persones, amb esment de Plató, passant per la confecció acurada d’unes sabates.

L’Ana Jiménez hi veu el reflex d’una època. Una novel·la amena, molt centrada en una barriada, d’on destacaria la inquietant relació de dependència entre la Lena i la Lila.

La Josefa Fonollosa, a qui també se li ha fet una mica llarga, remarca la relació entre totes dues amigues, molt interessant. Veu tots els personatges molt marcats per un barri tancat, d’on costa de sortir; ni tan sols han anat a veure el mar, estant a Nàpols.

L’Enriqueta Olivar diu que li ha agradat molt; en cap moment hi ha perdut l’interès. Remarca el caràcter de les dues amigues, fort el de la Lila, dòcil el de la Lena. El seu comportament a classe, tan diferent, pot ser el que motivi un comportament diferent de la mestra, que se’n va a casa de la Lena per demanar, exigir, gairebé, als pares, que estudiï, mentre no ho fa amb la Lila.

L’Olga Fatgini comenta que el retrat del barri, en crisi després de la guerra, li recorda la seva infantesa al barri de Mar vilanoví: els comentaris quan algú pintava una paret, les enveges, les gelosies. Lena té enveja, fins i tot, del xicot de la Lila: és com un model, voldria fer tot el que ella fa.

En Ramon Also, que desconeixia l’autora i l’obra, ho ha llegit amb molt interès. Destaca que la Lila,, a l’escola, devia ser la típica nena “repel·lent”, que tot ho feia a la perfecció. En el barri, així mateix, hi comença a aparèixer la màfia.

La Maria Rodríguez explica que aquesta novel·la, per a ella, no ha estat llegir un llibre, sinó trobar-se un diari que podria ser el seu propi. Ella també té una amiga genial, amb qui ho compartien tot, amb qui encara es veuen. Venint de Cornellà, d’un barri humil i tancat, s’hi sent indentificada.

A la Rosa Llop, que ha llegit tres de les novel·les del cicle, li ha agradat molt, té molt bon record de molts aspectes. Compara el contrast napolità/italià amb la gent del poble que, tornant d’estudiar a Lleida, adoptaven el castellà perquè feia més fi. Li agrada el domini de la descripció i de l’argument.

Mary Carmen Paredes tanca la roda comentant que hi ha hagut molta unanimitat a l’entorn de la novel·la, cosa poc freqüent; a ella també li ha agradat aquest relat on es pot veure com les nenes, plenes de somnis, els van perdent quan arriba l’adolescència. Destaca el personatge de la Lila, rebel i supervivent, fins i tot del propi pare, que l’arriba a llançar per la finestra, i com és estrany que vulgui casar-se als 17 anys. Però, és clar, cal llegir la segona part.

Finalment, comentem que és pràcticament segur que l’autora anònima encobria la personalitat de la traductora Anita Raja, qui va triomfar amb aquesta sèrie autobiogràfica.

L’OBRA
L’amiga genial

L’amiga genial és una història honesta i fascinant d’una relació d’amistat complexa i sincera entre la Lenù i la Lila, dues nenes d’una barriada humil de Nàpols, ambientada en una època de canvis poc després de la Segona Guerra Mundial. L’atracció entre elles és tàcita, profunda i captivadora. Amb distanciaments i rivalitats, amb inseguretats, dependències i necessitats, s’influencien per les coses bones i per les que no ho són tant. I evoluciona de manera gradual, mentre la Lenù i la Lila es van fent noies i descobreixen els reptes i els embolics de la vida; els somnis i les quimeres; el desig; la por; la implacable evidència de la realitat.

Una realitat on es mouen prop d’una cinquantena de personatges que les acompanyen en el seu concomitant viatge per la infància i l’adolescència. Personatges que Ferrante decora amb gran riquesa de matisos, amb una humanitat flagrant, moltes vegades aspra (perquè no sublima), que és capaç de transformar-se en poesia amb una sola frase, un pensament o la descripció d’una conducta en un moment determinat. Això contribueix a fer que l’ambientació supuri de versemblança, d’autenticitat.

La novel·la té més de cinc-centes pàgines, però es consumeixen amb una sensació contradictòria de dolçor i voracitat. Ferrante omple una part del nostre temps amb la seva capacitat de crear escenes de tendresa, de tensió i de complicitat amb el seu llenguatge amè, directe i precís, que segurament hauria satisfet dos grans defensor de la intel·ligibilitat integral (plana, accessible a tothom) com Josep Pla o Albert Camus, que ja va dir que “aquells que escriuen amb claredat tenen lectors; els que escriuen obscurament tenen comentaristes”. I qui vol ser comentarista, podent ser lector?

L’amiga genial, i la resta de volums que completen la història de la Lenù i la Lila, s’han convertit en un fenomen mundial. La descripció de la seva intensa relació és addictiva des de les primeres pàgines i es converteix en una mena de tractat de la condició (i l’amistat) femenina que ha fet que algunes veus la proposessin com a mereixedora del Nobel de Literatura.

Amb L’amiga genial, ens ficarem dins d’una història en què la franquesa dels sentiments que s’hi exposen ens farà vibrar i angoixar: Em feia por que li passessin coses, bones o dolentes, sense que jo hi fos. Era un temor antic, un temor del qual no m’havia desfet mai: la por que, en perdre’m trossos de la seva vida, la meva perdés intensitat i importància.

Discorrent per la nitidesa de les seves paraules, la novel·la ens induirà a fer allò que hauria de ser tan inexcusable de llegir pel pur plaer de fer-ho, sense subterfugis tan de moda com dir que no es té temps perquè s’està estressat. Com pot ser que visquem en un món en què no estar estressat estigui mal vist? La lectura hauria de ser la nostra teràpia més sagrada per no tornar-nos definitivament estúpids.

(Francesc Ginabreda, article publicat a Núvol)

L’AUTOR
Elena Ferrante

Elena Ferrante (Nàpols, 1943) és el pseudònim d’una escriptora de la qual hi ha molt poca informació. S’ha parlat de la traductora Anita Raja, arran d’un treball d’investigació periodística que va confirmar un enorme augment del seu compte corrent bancari arran de la publicació de la tetralogia iniciada amb Una amiga genial. Sembla que va néixer a Nàpols, després es va mudar a Grècia i finalment a Torí. En una entrevista atorgada via correu electrònic al periodista Paolo Di Stefano, Ferrante va declarar: “No em penedeixo del meu anonimat. Descobrir la personalitat de qui escriu per mitjà de les històries que proposa, dels seus personatges, dels objectes i paisatges que descriu, del to de la seva escriptura no és sinó una bona manera de llegir“. El 2002 va publicar I giorni dell’abbandono (Els dies de l’abandó). L’any següent se’n va estrenar la pel·lícula, dirigida per Roberto Faenza.

Elena Ferrante és l’escriptora sense cara; la seva figura està envoltada d’un secret total. Sobre els llibres, diu que “no necessiten per res els autors, un cop estan escrits”. Llegir el llibre amb la seva aura de misteri, justament, val molt la pena: els enigmes literaris-identitaris (sobreentenent-ne la qualitat de la prosa), ens agraden.

Maria Rosa Nogué.
La Crisàlide.

Biblioteca Joan Oliva i Milà.