El que resta del dia

Pel proper gener el Club de Lectura d’Adults està treballant la novel·la Testimoni de Narom, de l’últim Premi Nobel de Literatura Kazuo Ishiguro .

L’obra: El que resta del dia
Aquesta novel·la narra un viatge per carretera des de Darlington Hall, la mansió Victoriana en què Stevens exerceix de majordomo des de fa trenta anys, al port de Weymouth, on viu la que havia estat la seva majordona, la senyoreta Kenton, actualment casada i convertida en la senyora Benn. La compra de Darlington Hall per un milionari nord-americà, obliga el majordom a prendre les seves primers vacances i a fer un viatge en què haurà d’enfrontar-se amb realitats que sempre s’ha negat.
Diu Ishiguro que la idea de la novel·la li va sorgir d’una broma de la seva dona, que li proposava fer-se passar pel majordom, quan els periodistes van començar a interessar-se per la seva obra. Diu que la idea del majordom, que no viu la seva vida sinó la del seu patró, ja no el va deixar, fins a desembocar en aquesta obra.
El que queda del dia és una mena de meravellosa contradicció: una novel·la irònica malgrat que el protagonista i narrador és incapaç d’entendre un acudit; un relat profundament commovedor malgrat que Stevens no pot admetre’s ni un sentiment; una història de la II guerra Mundial, en què el seu narrador està entrenat per no adonar-se’n; un romanç entre dues persones que no s’acaben de comunicar i que, malgrat viure junts un grapat d’anys, no s’arriben a tocar ni un dit.
El protagonista i narrador, com a bon majordom anglès de la primera meitat del s. XX, està incapacitat per a la reflexió i per plasmar-lo, Ishiguro sembla escriure amb una camisa de força. El major mèrit de la seva narració i narrativa és que aconsegueix transmetre’ns tot l’univers del majordom sense que aquest mateix se n’assabenti.
Aquesta extraordinària novel·la tan britànica – curiosament escrita per un japonès d’origen i que combina el tema polític, amb el costumista i el romàntic –, un model de contenció, on res no sembla expressar-se obertament, però tot queda perfectament clar, constitueix “Un profund i punyent estudi de la personalitat, les classes i la cultura” va escriure el New York Times.
Una lectura, sens dubte imprescindible, de l’últim i merescut premi Nobel.

L’autor: Kazuo Ishiguro
Aquest autor, japonès de naixement però britànic de formació i professió, neix a Nagasaki l’any 1954, però als sis anys es trasllada amb la família a viure a Londres, Anglaterra.
Rep una formació acadèmica totalment occidental. Cursa estudis superiors de Filologia anglesa i Filosofia a la Universitat de Kent i posteriorment es doctora en escriptura creativa a la d’East Anglia, on rep classes de M. Bradbury que influirà la seva obra posterior.
Es comença a donar a conèixer en cercles literaris anglesos a través d’articles i relats breus que apareixen a diverses revistes literàries.
El 1982, any en què es nacionalitza anglès, apareix la primera narració extensa, Una pàl·lida vista dels turons, que és acollida amb entusiasme i rep el premi Winifred Holtby. La segueixen Un artista en un món flotant (1986) que guanya el premi “Whitbread”, i El que resta del dia (1989), premi Booker Price i posteriorment portada al cinema pel director americà James Ivory, l’any 1993.
La següent novel·la, Els inconsolables (1995) marca un canvi de rumb a la seva trajectòria literària, es fa més introspectiva i encara aprima més el ja subtil fil argumental. Publica després, Quan érem orfes (2001) on reprèn el tema del record i la nostàlgia i ens trasllada al Shangai d’entreguerres.
Posteriorment, publica Mai m’abandonis (2005), que el consagra com un dels novel·listes actuals més valorats en llengua anglesa, company d’armes en el mític dream team amb Martin Amis, Julian Barnes, Ian Mc Ewan o Graham Swift. L’any 2010 Mark Romanek dirigeix la versió cinematogràfica d’aquesta última novel·la.
El gegant enterrat (2016) i Nocturns (2010), un llibre de relats, completen la seva obra (al menys, la traduïda al castellà i/o català).
El 1995 havia estat nomenat Oficial de l’Ordre de l’Imperi Britànic, i tres anys després, el 1998, Cavaller de les Arts i les Lletres, pei govern francès. Finalment, l’any 2017, ha estat reconeguda, la totalitat I extraordinària qualitat de la seva obra, amb el Premi Nobel de Literatura.
Joyce Carol Oates diu d’aquest autor: Ishiguro es distingeix com un dels més eloqüents poetes de la pèrdua.