Que sean fuego las estrellas
Reunions de patrons a casa d’un noble d’Espanya a Barcelona i en la que suposadament hi era Francesc Cambó, on es fa una col·lecta i es reuneixen en un moment 1.500 pessetes per pagar la mort dels líders sindicalistes Salvador Seguí i Ángel Pestaña.
Passar a exportar a Europa de 10,5 tones de mantes (1913) a 4.500 tones (1915), gràcies a torns de treball en fàbriques i tallers que completava les 24 hores, amb jornades de 11 hores i mitja en el tèxtil, deu en la química o nou en el moble.
Policies corruptes que, sense cap escrúpol, practicaven la guerra bruta als anarcosindicalistes mentre extorsionaven també sense mirament als patrons; el servei d’espionatge alemany encarregant assassinats a la policia barcelonina que aquesta atribuïa als treballadors violents; anarquistes que viatjaven a Rússia (sense èxit) a veure Trotski per demanar-los armes.
Les patates o el pa o el carbó (quan es trobava), pujant un 50% el seu preu en menys d’un any; vagues que paralitzaven literalment una ciutat com la provocada pels treballadors de l’elèctrica La Canadenca (1919, 44 dies); del bàndol de la patronal o del dels sindicalistes, a gairebé un atemptat per dia (304) en 1920…
Els que pensin que no pot haver èpica proletària, que l’èpica és propietat dels grecs de les Termòfiles, del Setè de Cavalleria de Custer o dels estudiants del 68, estan equivocats: a principis del segle passat, entre proletaris de fumejants fàbriques fosques, bars de mala mort, carrers sense fanals, barris amuntegats i sous gairebé inexistents, es va gestar un aixecament obrer la protagonista va ser una Catalunya embogida, que semblava habitar en un univers diferent.
Amb Que sean fuego las estrelles Paco Ignacio Taibo II recorre les tortuositats del moviment anarcosindicalista més important d’Espanya, que va demostrar que tant l’Estat com el «regne» dels burgesos són aparells que tremolen davant les multituds que es rebel·len. Durant més de 20 anys va investigar en arxius de Barcelona aquest capítol històric del moviment anarcosindicalista ocorregut fa gairebé un segle. Durant tres dècades, les caixes amb la seva trobada documental van esperar al garatge.
Que sean fuego las estrelles és una història de proletaris i burgesos, i de la reivindicació d’aquells principis que avui, equivocadament, semblen de mal gust: el desig de justícia i llibertat.
Paco Ignacio Taibo II, Gijón, 11 de gener de 1949. Historiador i escriptor és, entre moltes altres coses, pròfug de tres escoles superiors, participant del moviment estudiantil del 68 i fundador del gènere neopolicíac a Amèrica Llatina, a més de professor universitari i fundador de diferents publicacions culturals. Autor de dinou novel·les, tres llibres de contes, llibres d’història, diverses antologies, llibres de reportatge i crònica publicats en vint-països, les seves obres han estat esmentades entre els “llibres de l’any” a The New York Times, Le Monde o el LA Times. Ha rebut el Premi Nacional d’Història INAH (1986), el Premi Internacional de Novel·la Planeta-Joaquín Mortiz i tres vegades el Premi Dashiell Hammet a la millor novel·la policíaca, i va fundar -i va dirigir fins 2012- el festival literari de la Setmana Negra de Gijón. A la Xarxa de Biblioteques Municipals de la ciutat podreu trobar la seva novel·la Retornamos como sombras, i el catàleg de l’exposició La Generación más guapa: autores españoles de cómic 1960/1980, de la Semana Negra de Gijón de 2005, del qual n’és coautor.
A la Xarxa de Biblioteques Municipals de la ciutat també podreu trobar obres sobre l’anarcosindicalisme.
