Els Güell. La historia d’una de les famílies més influents a Catalunya els últims dos segles

Eren capaços d’entrar a les residències dels reis espanyols sense demanar permís, perquè eren grans d’Espanya, de donar suport a la Lliga Regionalista de Catalunya o de pagar els deutes de Primo de Rivera perquè pogués fer el cop d’estat. Això només és un tast de l’enorme influència política que ha tingut la família Güell durant decennis. Tothom n’ha sentit parlar, sobretot perquè foren els mecenes d’Antoni Gaudí i van impulsar algunes de les obres més grans del modernisme català. Però qui eren? D’on els prové la fortuna? I sobretot, com van arribar a esdevenir un dels llinatges més poderosos de la història recent de Catalunya i Espanya?

Totes aquestes preguntes intenta respondre-les Andreu Farràs al llibre Els Güell. La història d’una de les famílies més influents a Catalunya els últims dos segles.

Un dels cinc primers occidentals que van entrar a la tomba de Tutankamon es deia Güell. Un dels catalans que van llegir davant del Rei d’Espanya el primer memorial de greuges de la Catalunya contemporània es deia Güell. Un dels homes més rics d’Espanya durant la Segona República i la Guerra Civil del 1936 es deia Güell.

Güell s’anomenava un dels redactors de les Bases de Manresa, Güell es deia un dels ponents de l’Estatut de Sau i un dels diputats de la comissió que va redactar la Constitució espanyola del 1978. L’amfitrió de dues de les tres úniques trobades polítiques que van mantenir el general Francisco Franco i Joan de Borbó es deia Güell…

El més generós mecenes d’Antoni Gaudí s’anomenava Güell. El mateix que va fundar la colònia Güell i que va promoure la ciutat-jardí del parc Güell. Un Güell va oferir el Palau de Pedralbes a la Corona espanyola. I qui va hostatjar mossèn Cinto Verdaguer a la Finca Güell. Guell es deien dos dels principals impulsors de les exposicions universals de Barcelona del 1888 i del 1929. I entre els que van fomentar l’obertura de la Via Laietana per intentar convertir-la en el districte financer de la capital catalana…

Farràs repassa cinc generacions a través de cinc membres de la nissaga: Joan Güell Ferrer, el patriarca i l’indià; Eusebi Güell Bacigalupi, el mecenes de Gaudí; Joan Antoni Güell López, l’amic d’Alfons XIII i de Primo de Rivera; Juan Claudio Güell, que va organitzar la primera reunió entre Franco i Joan de Borbó, i Carlos Güell de Sentmenat, fundador del Cercle d’Economia. A partir d’aquest últim, que va mori l’any 2012, Farràs creu que la poderosa família ha perdut influència. “De patrimoni en continuen tenint moltíssim, tenen participació a moltes empreses i moltes propietats immobiliàries”, diu.

Andreu Farràs (Barcelona, 1959). Redactor en cap d’El Periódico de Catalunya i professor de periodisme de la UAB. Ha publicat amb Pere Cullell els exitosos L’oasi català i L’ascensor: l’arribada al poder dels altres catalans. Amb Toni Soler va escriure la biografia Roca, l’últim segon (1996). Guionista del documental El 23-F des de dins, guanyador d’un premi Ondas el 2001, i director de Barcelona: ciutadans en temps de guerra, sèrie emesa a BTV, premi Miramar de Comunicació Local de la Diputació de Barcelona el 2006. Col·labora en diversos mitjans audiovisuals. A la Xarxa de Biblioteques Municipals de Vilanova i la Geltrú també podeu trobar el seu assaig El 23-F a Catalunya.